Ja estan aquí els comunistes

Com a ludòpata soc un desastre. I això que de nen apuntava maneres. Tot just acabat el biberó (llavors la mamella era un retard), vaig emprendre una carrera de quinielista obsessiu. Cisava el moneder matern a la recerca de les monedetes que em permetien anar a la taverna a segellar la butlleta, posant-me a una cua que en la meva memòria és llarguíssima i fa olor de caliquenyo encara. Fins que es va consumar el desastre. Un diumenge, amb 10 anys, em vaig convertir en un guanyador de la màxima categoria. ¡Quina eufòria! Em vaig abraçar al meu pare i en les hores que van passar fins que es va fer públic l’escrutini vam fer una llista amb tot el que compraríem. Res de tapar forats, que no es devia res. ¡En gran! Compraríem una casa, electrodomèstics, un cotxe i viatjaríem per tot el món. 

Després va arribar la gran decepció. La televisió ens va informar que tot Espanya compartia la meva fortuna. Vaig guanyar 5.000 míseres pessetes (30 eurets de l’època). Allà es va acabar la meva prometedora carrera com a apostador. Punt final. Només alguna escaramussa amb les cartes a l’internat, aprofitant les vulnerabilitats d’algun company d’estudis que pagava els deutes contrets al set i mig amb discos de heavy metal, locions ‘after shave’ i fuets que la seva mare posava amb afecte a la maleta per fer més suportable la setmana. Això és tot el que ha donat de si la meva vida com a jugador. Fiódor Dostoievski amb mi no hauria escrit ni tan sols un paràgraf d’‘El jugador’.

És clar que llavors ni s’intuïa que l’esport, i en particular el futbol, acabaria per ser el decorat d’una nova Sodoma i Gomorra particular de les cases d’apostes, convertides en una epidèmia que s’expandeix a través d’anuncis, promocions, patrocinis, famosets i ‘influencers’. 

Entenguem-nos bé. No és que ens hagi sobrevingut un atac de puritanisme i moralitat, al cap i a la fi cadascú s’arruïna com vol. Però si donem per bo el lliure albir, donem-lo fins al final i que tornin també els anuncis del ‘cowboy’ de Marlboro, la rossa del cavall del Centenario de Terry i, ja posats, un ‘hipster’ del Born aconsellant-nos sobre les millors llavors de marihuana per plantar al balcó. Arruïnem-nos primer i morim-nos després, farts de fumar, beure i apostar.

Només la Reial Societat resisteix

Dinou dels 20 equips de Primera Divisió tenen cases d’apostes com a patrocinadors. Només la Reial Societat es resisteix, de moment, a embutxacar-se les monedes de Judes a canvi de sumar-se a l’exèrcit d’ambaixadors que practiquen el proselitisme sobre el bo i sa que és tirar els quartos des del sofà de casa, endevinant qui xutarà el pròxim córner o de quin costat caurà la pròxima targeta groga.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Posem-nos seriosos per unes línies. Viure és arriscat. Un pot anar-se’n en orris amb qualsevol excés. Fins i tot amb la lectura, com ‘El Quixot’. Però que la ludopatia, a diferència dels llibres, és un greu problema de salut pública no és assumpte que pugui dubtar-se. El comunista Alberto Garzón, flamant ministre de Consum, ho té clar i ha anunciat la imminent aprovació d’un reial decret per limitar la publicitat de les apostes esportives. És una bona i necessària notícia. No estaran contents els mitjans de comunicació i tampoc els empresaris del joc, que es defensaran argumentat que el sector genera un volum de negoci que ajuda a crear riquesa i llocs de treball al país. Són arguments pobres, en la mesura que podrien ser copiats per qualsevol col·lectiu, inclòs el dels traficants d’heroïna, en el cas que la seva activitat comptés amb el beneplàcit de l’Estat.

Si finalment la mesura veu la llum, potser podem treure’ns de sobre les veus greus, ampul·loses i afectades d’actors com José Coronado tractant-nos com sobirans imbècils en els descansos dels partits. Dèiem que la vida és risc. Afegim que també és una capsa de sorpreses: no hauria imaginat mai que acabaria devent-li un favor tan gran a un comunista.