Concha Velasco, l'àvia 'ie-ie'

Trencat el glaç inicial, parlar amb l’actriu Concha Velasco és com fer-ho amb la teva mare, en el millor dels sentits. Tan fàcil posa la xerrada que només falta acomiadar-se amb el tàper ple de llenties. Connexió immediata, relax en sabatilles i aquest torrent de paraules que flueix interminable i sense esforç, com si estiguéssim totes dues assegudes a la perruqueria fent-nos les mans o a l’andana de l’estació esperant el tren que arriba amb un parent. Doncs bé, la que acaba d’aterrar a la ciutat és ella, amb una comèdia escrita i dirigida pel seu fill gran, Manuel M. Velasco (l’altre es diu Paco). Es titula ‘El funeral’. Al teatre Borràs.

‘El funeral’. Mare meva, fora, fora. Sense esbudellar l’argument, l’obra tracta d’una actriu multipremiada i de categoria anomenada Lucrecia Conti que, quan mor, el Ministeri de Cultura li organitza una vetlla amb magnificència. O sigui, el mateix que passaria si... Concha Velasco és l’única actriu a Espanya que ha guanyat dues vegades el Premi Nacional de Teatre, que no és poc. Per tant, ¿on correspondria muntar-li la capella ardent? ¿Al tanatori de l’M-30? ¿Al prosceni del María Guerrero, a Madrid? ¿O potser al Fernán Gómez? Ho penso però em guardo molt de dir-ho, glups. ¿Serà la intèrpret supersticiosa? Doncs resulta que sí, molt. A part de les manies pròpies, pel camí ha anat heretant les de la seva mare i les d’altres actors, com Mary Carrillo i Alberto Closas, això és: no trepitjar mai l’escenari amb les sabates de carrer, que es canti «determinada cançó» en la seva presència –si l’hi posen al fil musical d’un avió, n’hauria de baixar– i el xiulet de l’esmoladora: si el sent, és que «es morirà algú, i no em falla mai». ¡Ai!

En canvi, representar un fantasma sobre les taules no li produeix mal rotllo. És més, al muntatge d’‘El funeral’ hi ha una nina de mida real, de cos present, un maniquí posat en un taüt que representa l’actriu morta, i encara que als seus companys de repartiment els fa cangueli –Pepe Ocio en el paper de mànager i les Irenes, Gamell i Soler, en el de netes cobdicioses–, Concha Velasco no té cap objecció en col·locar-la sobre l’escenari, ni en pintar-li les ungles del mateix color que ella, ni en posar-li pestanyes postisses. «La morta està molt ben feta», diu. L’actriu ja té 80 anys –els va fer el 29 de novembre– i és clar que pensa en la mort, cada dia més, però amb tranquil·litat, ironia i la vanitat a bon recapte: «Com que se’ns encongeix el cos amb el temps i les caixes són de mida estàndard, m’hi cabrà la fotografia dels meus pares i el Goya d’Honor, ha, ha, ha». L’hi van donar el 2013 per tota una trajectòria. ¿Qui no la recorda a ‘Teresa de Jesús’, la magnífica sèrie de TVE? Una bèstia tot terreny de la interpretació. «Fixa-t’hi, el que són les coses, els premis bons me’ls donen pels drames, i jo m’entossudeixo a fer comèdia».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿Molèsties? Alguna, clar. L’artrosi, que dificulta el tancament de les cremalleres, i els genolls, que ja no són el que eren. Però el Pati de butaques d’avui voldria ser ben lluny d’un to fúnebre, perquè l’actriu, eixerida i xerraire, insufla ganes de viure. La noia ie-ie, les millors cames del cine i la revista, que en aquells temps ni tan sols li feien falta mitges. Quan et poses un vídeo seu a Youtube, automàticament et venen ganes de posar-te a vedetejar per casa repassant la pols: «Mama, vull ser artistaaaaaa; oh, mama, ser protagonistaaaaa».

El funeral la mantindrà fins al 8 de març a Barcelona, la ciutat on va debutar als 15 anys, al Paral·lel. Aquí conserva grans amics –Josep Maria Pou, Andreu Buenafuente, Silvia Abril– i petits ritus, com els cigrons amb botifarró de la Bodega Sepúlveda (sense passar-se) i les escapades al cine Comèdia.