Estopa, una festassa a Londres

Agafar avions ja és qualsevol cosa menys èpic, dir-se a un mateix viatger i no turista pot arribar a ser una cursileria notable, i els artistes que programen algun concert a l’estranger saben que, tret d’excepcions, ja no toca lluir-ne com si es tractés de la conquesta del Perú. Abans, les discogràfiques desplegaven la seva pompa per convèncer-nos que el bolo en un club londinenc davant 67 persones havia sigut una gesta comparable al concert dels Beatles al Shea Stadium. Ara, en canvi, un grup tan popular com Estopa actua avui, dia de Sant Valentí, en una sala de la capital britànica per a 3.300 assistents, que no és una xifra fútil, i el periodista se n’assabenta gairebé per casualitat, ja que l’esdeveniment no ha vingut embolicat amb la pirotècnia promocional d’altres temps.

És natural: tantes coses que ens impressionaven en altres temps ja no ho fan... Com quan, el 1981, Barón Rojo es va bolcar a la «conquesta de Londres» actuant en el venerable Marquee, o quan, deu anys després, El Último de la Fila va culminar al mateix escenari una petita gira per sales europees (amb periodistes de Barcelona convidats per explicar els detalls de la nit victoriosa). Els artistes disposen avui de la seva web i les seves xarxes per informar de les seves aventures ordinàries els fans sense més dispositius, i muntar un concert en una capital europea no és tant sortir-ne airós com trencar amb unes rutines, regalar-te una festassa diferent amb la teva gent i, sí, pescar en unes altres aigües. I, en fi, tocar, que és el que, en general, més els agrada f6er als músics.

Bolo per iniciativa privada

L’efecte publicitari no és el que era, em corrobora Tito Heredia, el mànager d’Estopa. «Avui molta gent agafa vols i es mou d’un país a un altre», relativitza. «Però reconforta que et truqui un promotor anglès perquè vagis a tocar al seu país». En efecte, molts concerts internacionals dels nostres artistes s’han desenvolupat sota paraigües aliens a la noció de l’oferta i la demanda (la SGAE, l’Instituto Cervantes), mentre que el dels germans Muñoz sorgeix d’una iniciativa 100% privada: el senyor promotor Andy Wood i la seva empresa anomenada ¡Cómo no!, una agència amb la vista posada en el sud que aquesta primavera muntarà el molt respectable London Latin Music Festival.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Com que a David i Jose «els fa molta il·lusió» actuar a Londres, on ja es van presentar fa tres anys, canviaran el seu règim de pavellons, estadis i places de toros per una sala, The Roundhouse, que, per als seus estàndards, resulta de petit format, tot i que no ho sigui tant: en la seva cartelleria comparteixen estatus amb figures notables com The Strokes, Tangerine Dream o Michael Kiwanuka. Les entrades es van esgotar fa dies, i entre el públic s’espera una presència espanyola notable, tant de residents com de viatgers, però també «un 20 o 25% de britànics», em confessa Tito Heredia. No hi haurà lloc per a les pantalles de vídeo de la gira ‘Fuego’, però sí per a la seva banda íntegra, de set músics; res de formats acústics.

Però que un concert a Londres no imposi de la manera en què ho feia fa dues o tres dècades no significa que consumar-lo amb èxit, i comptant amb una convocatòria poderosa, sigui una tasca fàcil. Fa unes setmanes, la promotora Rock Sin Subtítulos, que portava més de deu anys muntant concerts d’artistes espanyols al Regne Unit (Lori Meyers, Rozalén, Txarango...), va anunciar que abaixava la persiana. Els seus responsables es van queixar de la falta de reg econòmic institucional. És el signe dels temps. Obrir-se pas als escenaris europeus mai ha sigut fàcil: per als Héroes del Silencio va ser un objectiu i ho van aconseguir pujant a una furgoneta i perdent diners. Això d’Estopa és diferent. Però per a tots ser aplaudits lluny de casa subministra un plaer especial.