De Mr. Marshall a Mr. Hoffman

«Jo també vaig néixer el 53», cantava Ana Belén abans del canvi de segle. José María Aznar o Tony Blair podrien fer-li els cors per al·lusió, tot i que hi ha el dubte raonable que el primer volgués fer-ho. Van néixer el mateix any en què Fidel Castro va intentar l’assalt a la caserna Moncada, a Santiago de Cuba, en el que s’ha entès com el prolegomen de la revolució que triomfaria anys després. A diferència del que diu la lletra del tema de Víctor Manuel interpretat per la seva dona, el règim cubà sí que ha mirat permanentment enrere i s’ha convertit en sal.

En aquell temps, el règim de Franco tancava dos importants i transcendentals acords: el concordat amb la Santa Seu i el pacte de Madrid amb els Estats Units. Dos reconeixements que auguraven llarga vida a la dictadura i tancaven les poques portes que li quedava a l’oposició a l’exili. El pal·li i el dòlar a canvi d’imposar la moral, perseguir comunistes, redimir pecadors i cedir territori per a bases ianquis. Era la compensació al fet que el ‘pla Marshall’ per ajudar l’Europa occidental després que la segona guerra mundial hagués passat de llarg. Davant de tanta frustració, Berlanga va acudir al sarcasme i va emprendre el rodatge de la pel·lícula que encara avui és de culte i referència.

«Americans, us saludem amb alegria», cantava Lolita Sevilla davant del pas veloç d’unes tropes nord-americanes que no s’aturaven a ‘Bienvenido Mister Marshall’. Una cosa semblant al que la ciutat de Barcelona va entonar el 2006 al convertir-se en capital mundial del mòbil. La diferència és que aquesta vegada els americans sí que es van quedar. I amb ells va venir la resta del planeta fins que un virus xinès els va espantar.

John Hoffman (Michigan, EUA, 1957) ha sigut el gran promotor a qui les nostres autoritats s’han rendit. Ada Colau, sense més ni més. La capacitat de lideratge i iniciativa del responsable de la GSMA ha esquivat els molts obstacles que aquest complex país és capaç de posar-li al seu propi camí. Ni les moltes protestes a les portes de la fira, ni les vagues, ni l’independentisme, que tanta inestabilitat han creat, han pogut amb un arquitecte de formació que va construir amb solidesa el seu gran invent decorat gràcies a la fluïdesa de diners públics.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquest pare de cinc fills, amb qui es comunicava per missatges de mòbil perquè deia que formaven part d’una generació que ja no escriuria, ha sabut jugar les seves cartes per a interès d’un sector tecnològic que ha canviat tant com ha contribuït a canviar el món. I ha pogut observar de prop com aquell prestigiós i admirat Mark Zuckerberg, a qui convidava com a estrella digital, ens ha anat mostrant la seva cara més fosca quan ja ha disposat de tots els nostres secrets. ¡Quina casualitat que Facebook també es donés de baixa del Mobile pel suposat temor del contagi! No és descartable que, com tantes altres empreses, moltes més de les anunciades, veiés innecessari el viatge al tenir ja la nostra vida a les seves mans. El coronavirus en va ser la coartada.

Davant de l’expectació creada per la sospita de cancel·lació i l’enrenou generat per la decisió, Mr. Hoffman i les autoritats van compartir taula de justificacions. Van dissentir de la magnitud del motiu, i el que ni per a les administracions ni per a l’OMS era acceptable perquè el risc era irrisori, per a l’organització es va convertir en causa de força major. Malgrat aquesta discrepància, tots es van confabular per girar full ràpidament i mirar al futur. Perquè l’optimisme sempre és millor que l’arrogància i un conservador millor que un espantat. Lema propi de qui no sempre l’ha practicat i que li permet passar de puntetes sobre la part pantanosa del terreny. Aquella que delata les incongruències i ataca el sentit comú. «No em pesa el viscut, em mata l’estupidesa», continua cantant Ana Belén.