'Narcos: México' i algun dia Barcelona

Vaig saludar un narco. Em va donar la mà. Em va presentar la seva dona i la seva filla. Era un dia entre setmana i la nena, educadíssima, anava vestida de diumenge. Va ser el juny passat al Raval barceloní. Quan ens vam donar la mà no sabia res de les seves tasques il·legals. Això ho vaig saber un minut després que ens acomiadéssim amb les expressions de cortesia que s’utilitzen en situacions així. Un plaer, encantat o una cosa similar. La trobada va ser fortuïta. En companyia de Guillem Sánchez, l’home dels baixos fons a EL PERIÓDICO, i també dels alts fons, que n’hi ha, anàvem pel Raval de la mà (per posar-li un nom amb gràcia periodística) d’un confident, el paio que temps enrere ens va avisar sobre els primers narcopisos de la ciutat. Aquell dominicà de tracte educat que ens va presentar simplement perquè vam topar amb ell seria, a ‘Narcos: Barcelona’, un simple secundari, d’acord, però com passa en aquesta matèria des de temps de Pablo Escobar, era algú capaç, com tants altres en el negoci de la droga, que la realitat desbordi la ficció. I de quina manera. Després us n’explico més.

Va ser Orson Welles qui ja va avisar al seu dia que la trilogia d’‘El padrí ’ era una glorificació d’un grapat de ganduls que mai van existir, que els gàngsters amb classe eren només una invenció de Hollywood. Ho podeu posar entre cometes. Ho va dir amb aquestes mateixes paraules. Sembla que parlava amb coneixement de causa. Fins i tot pot ser que intuís que no hi havia millor jaciment narratiu que la mateixa realitat, allò que amb gran encert va descobrir Caracol Televisió, el potent canal colombià, que el 2013 va crear ‘Escobar, el patró del mal’, inspiració de la posterior i exitosa ‘Narcos’, de Netflix, plataforma que després de radiografiar en tres temporades les aventures criminals dels càrtels de Cali i Medellín està aquests dies amb la segona entrega de ‘Narcos: Mèxic, amb Diego Luna en el paper una mica ingenu de Miguel Ángel Félix Gallardo, el totpoderós ‘capo’ del càrtel de Guadalajara.

La biblioteca seriòfila dedicada a aquest negoci, al de la producció de drogues a gran escala i al ‘who is who’ dels seus principals majoristes, és realment babèlica, inabastable per a l’espectador mitjà i no apta sempre per a tots els públics, no per qüestió d’edats, sinó per capacitats de comprensió. La versió colombiana de la vida d’Escobar  és, és clar, la més enciclopèdica, una cosa lògica, ja que li dediquen ni més ni menys que 74 capítols de 45 minuts cada un. No hi falta ni l’exòtic zoològic que es va agenciar aquell diable multimilionari, culpable que els hipopòtams siguin avui dia una espècie invasora a Sud-amèrica, una imperdonable el·lipsi, per cert, en la versió americana d’aquest tros d’història. Però el ple gaudi d’‘Escobar, el patrón del mal’, exigeix un coneixement de la història recent de Colòmbia que riu-te’n d’estar al corrent de les filigranes narratives del procés.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Els ‘narcos’ produïts per Netflix són més concisos en el relat. La realitat s’acomoda a les necessitats del guió. Els capítols venen assaonats per agradar al paladar a aquest costat de l’Atlàntic. També al gust dels Estats Units, és clar. No és una crítica. És només una constatació. També ho és que Félix Gallardo no és, almenys a l’escenari de la cultura popular, un estrella a l’altura d’Escobar. Va putejar Mèxic com tants altres del seu sindicat del crim. Va fer del seu país un lloc perillosament imprevisible. Netflix ho va patir en pròpia pell quan un dels seus empleats, Carlos Muñoz Portal, gerent de l’àrea de localitzacions, va morir a trets el 2017 quan buscava paratges mexicans per rodar la sèrie. Però Félix Gallardo no és, repeteixo, Pablo Escobar, un paio encara idolatrat al seu país tot i que només sigui per les seves excentricitats, cosa que ens retorna al principi del text, al Raval.

Després d’acomiadar-nos, el nostre guia i confident ens va explicar qui era aquell pare de família tan simpaticot. Era l’encarregat d’un narcopís, però no d’un qualsevol. En el seu, això li van xivar més endavant al Guillem, hi havia fins i tot un ‘dj’ per acompanyar el viatge dels heroïnòmans i fumadors de crac. Com la competència, proporcionava als consumidors tot el que necessitaven, agulla, monodosi d’aigua destil·lada, cullereta, agulles esterilitzades i una màrfega per al viatge, però, a més, música. Aquell home era el que de forma cursi en aquests temps es qualifica com un emprenedor, un empresari del narcoturisme, sector del qual es parla poc però que allà és. Coses de ‘Narcos: Barcelona’.