Els amics de Sabina

Quina patacada, quin ensurt. Per sort, Joaquín Sabina ha sortit de la UCI després de l’aparatosa caiguda de dimecres passat, el dia que feia 71 anys, durant un concert al WiZink Center de Madrid, amb Joan Manuel Serrat, i tots els dimonis de l’infern ja s’estan conjurant perquè aviat rebi l’alta i continuï donant guerra fins i tot als seus amics. Entre aquests, respiren alleujats els barcelonins José María Micó i Marta Boldú, una parella molt especial, entossudida en l’aventura de dignificar la cançó d’autor.

El bard de Jaén ha dit sobre ells, cantant: «Marta y Micó, la gente que yo quiero / sombreros para mi alma de poeta». Es prodiguen poc Marta i Micó perquè els assumptes de l’art són més complicats que menjar sopa amb una forquilla, però aquesta nit, a les nou, ¡sorpresa!, ofereixen a casa un recital dels seus, un diàleg íntim i elegant entre guitarra, veu i poesia a la sala New Fizz (Balmes, 83), una colla de versos musicats amb aires càlids de blues, bolero, fado, son cubà, tango i altres melodies.

Marta té un estilàs i un timbre suggeriodor i amb força. I les sis cordes de Micó, que fan un vestit a mida per a cadascun dels seus poemes. Lletres amb el punt just de melancolia reposada: «Casi sin no quererlo, estoy aquí/ adormilado sobre lo que tuve,/ y en las hilachas de la misma nube/ están todas las cosas que viví». Venen ganes de sortir a caminar, de mirar el cel, de celebrar la bogeria del món.

Una doble vida

Tot i que semblen molt formals, el duo porta una doble vida, com ‘Belle de jour’: a les nits actuen en locals de mala mort o en auditoris de molta fatxenderia, segons toqui –«yo a las cabañas bajé,/ yo a los palacios subí»–, i el tragí dels matins el dediquen a la docència i a altres menesters de les lletres: a més de cantant, Marta Boldú és filòloga i professora en un institut; José María Micó és músic, poeta de reconeguda trajectòria, catedràtic de literatura en la Universitat Pompeu Fabra, autor d’una abundant obra crítica sobre el Segle d’Or i traductor (seves són les versions d’‘Orlando furioso’, de Ludovico Ariosto, i la ‘Comedia’, de Dante Alighieri).

Són tan lletraferits que al preguntar-los sobre els seus mestres en això de cantar els surt un vers hendecasíl·lab: «Serrat, Raimon, Sabina i Paco Ibáñez», de qui, diuen, van ser teloners en un concert a l’Hospitalet.

Em conviden a continuar xerrant a casa seva, on un objecte xiuxiueja a l’orella una pista de qui són realment: sobre el piano de paret hi ha un bust de Dante, el gran poeta italià, precursor del Renaixement, a qui, en una picada d’ullet simpàtica, han coronat amb un fedora, que és barret d’ala curta i raval, tanguer i canalla. Una parella culta però sense pedanteria ni encarcaraments; ells es defineixen simplement com «una dona que canta i un home que escriu».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Va ser l’amor a la poesia el que els va unir a Sabina. Un amic comú, poeta, els va introduir; després, Micó va presentar a Barcelona un llibre de sonets del cantautor, ‘Ciento volando de catorce’ i amb el temps es va travar una amistat que va implicar complicitats, com el fet que el de Jaén gravés amb ells la cançó ‘Pájaro en mano’ i afegís una estrofa al disc ‘Memoria del aire’. Ara el duo està ultimant un nou treball que portarà per títol ‘Mapa de sombras cotidianas’.

És a mig camí de la vida quan algú deixa de tenir pressa, quan s’adverteix que l’ametlla de la veritat era al retorn als orígens, explicar i cantar en el cas de Marta i Micó. I un se’ls imagina per un camí polsós, a cavall o a peu, amb el llaüt i els cascavells a sobre, com els antics trobadors en aquell temps en què la poesia era inseparable de la música. De tall en tall, de fira en fira.