Tots hauríem de cantar més

AJoana Gomila li agradava anar a dormir a casa de la seva àvia quan era petita perquè cada vegada que hi anava aprenia una cançó. No un èxit pop, sinó un remot romanç o una tonada de treball. El folklorista Rafael Ginard va fer notar que els ocells canten a les branques dels arbres perquè «la sang els ho demana», no perquè algú els escolti, i que quan noten una presència, callen i s’esfumen. Sense arribar a ser així de fugisseres, les persones hem cantat també per instint, i no només com a espectacle, i la Joana, jove artista mallorquina, creu que ens hauríem de congraciar amb aquesta veu interior ara que la música ens arriba d’una manera tan planificada, allunyada de les nostres arrels i embolicada en cel·lofana industrial.

M’ha costat uns dies concretar la cita amb ella perquè era a la serra de Tramuntana, a Mallorca, en un lloc sense cobertura. Evidentment. Riu quan comentem que encara hi ha paratges als quals no arriben els whatsaps, i per molts anys. Em remarca que no es considera una nostàlgica ni una romàntica ultramuntana, si bé l’apassiona indagar entorn de les cançons que han passat de generació en generació i amb un origen que es perd en la història. Especular amb qui va ajuntar unes paraules per primera vegada, va començar a repetir-les i va esbossar una melodia que acabaria convertint-se en «una cançoneta».

La música popular

Joana Gomila afirma que hi ha una música popular de la qual ens hem allunyat però que que està en el nostre subconscient i que ens uneix, tot i que estigui coberta per capes de pop, cançons de l’estiu, rock’n’roll i reggaeton. I que no fa falta haver-se graduat al Liceu, com ella, per entonar una cançó. Hi hem de treure ferro. Avui es canta menys que abans perquè delimitem aquest acte a un espai precís, l’escenari, i a uns rols encotillats. «¡Tots hauríem de cantar i ballar més!», afirma a tall de jovial retret. Com feien els camperols de Mallorca que Alan Lomax va gravar en els anys 50 en les vibrants, salvatges, preses amb les que avui ens podem delectar a la web Cultural Equity: una barbaritat de tresor documental, amb cants de tot el món capturats en viu, fent lliscar matisos que una partitura mai podria recollir.

Fins fa poc no solíem parlar d’aquestes altres maneres d’entendre la música, sense glamur, ni fama, ni producció en cadena. El món que va inspirar les cançons per collir ametlles ja no existeix, però encara ens hi podem reconèixer i projectar-les d’una altra manera. Gomila, que va cantar i va tocar el contrabaix cada nit a ‘Medea’, juntament amb Aitana Sánchez-Gijón, el 2016 va publicar un disc, ‘Folk souvenir’, amb un títol que ho diu tot: la memòria del poble, ‘collage’ de cants antics amb arriscats tractaments electrònics.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Sí, ella va més enllà del rescat i crea una altra realitat amb el seu cant obert a la improvisació, que és un recurs que no va inventar el jazz, sinó que és d’allò més mediterrani. Ara reincideix amb ‘Paradís’, aportant peces pròpies i ocurrències com la ‘Jota dels hereus’, lament irònic sobre el triomf del formigó a S’Illot (Mallorca). Em canta amb alegria i un pessic de melisma aquesta lletra plena d’enclavaments turístics i firmes hoteleres: «Punta Reina, Esmeralda, Armadans, Gomila Park, Magaluf, Cala Deià, Saratoga Iberostar, Barceló i Sometimes». I aconsegueix que un catàleg de marques soni poètic.

Li agraden tant Maria Bethânia, Meredith Monk, Kate Tempest, Rosalía o el Niño de Elche (a qui li agradaria conèixer) com la seva gairebé anònima paisana Catalina Mateu, al seu dia gravada per Lomax, que va buscar sense sort: quan trobar la pista, acabava de morir. Lluitant contra el temps, la memòria i la nostra mateixa extinció, Joana Gomila elabora la seva música, i tot i que vingui d’una illa, li agrada parlar d’arxipèlags, agrupacions de solituds que fan del món un lloc més simpàtic. «Els altres», afirma convençuda, «no són l’infern, com deia Sartre, i per adonar-nos-en n’hi ha prou amb mirar-nos als ulls».