'El gran Imperio otomano', l''erdoganat' ens visita

Als llibres de text de l’EGB, i ara gairebé segur en els de l’ESO, la sort final de Constantí XI es despatxava habitualment amb un parell de línies. El seu nom, de vegades, ni tan sols se citava. Va ser l’últim emperador romà, d’acord, de la sucursal d’orient, Bizanci, però el que va començar amb August 63 anys abans de Crist va acabar abruptament el 29 de maig de 1453 amb la victòria de les hostes otomanes a Constantinoble, que es diu aviat. Sis capítols de producció turca dedica Netflix a la gran gesta bèl·lica de Mehmed II, el sultà que amb només 21 anys d’edat va resoldre el que en 23 ocasions anteriors no havien sigut capaços d’aconseguir els generals de la mitja lluna, conquerir la ciutat més inexpugnable de l’edat mitjana. ‘El gran Imperio otomano’ és, a més d’un deliciós fruit per als amants dels documentals dramatitzats de grans moments de la Història, la constatació que, perdonin la redundància, el gran imperi otomà ha tornat.

Hi ha tropes turques a Líbia. Això no és ficció. Turquia torna a ser un jugador amb bones fitxes en el Risk mundial. No estaven allà, just sota de la bota d’Itàlia, des de 1911. Va ser aquest l’any en què els italians van posar fi al baixalat de Trípoli. Els turcs, en la gran i a la petita pantalla, han sortit retratats gairebé sempre en un vergonyós cames ajudeu-me al llarg del segle XX. L’escena més representativa, en aquesta línia, és la desbandada general de la soldadesca otomana a Aqaba, quan el murri T. E. Lawrence els va atacar audaçment per la rereguarda a la pel·lícula de David Lean. Uns minuts de metratge més tard, el bei de Daraa, repugnantment interpretat per José Ferrer, s’interessava per la rereguarda de Lawrence, la qual cosa no feia més que martellejar sobre el mateix clau, el de la imatge decadent d’aquell imperi que va morir amb la primera guerra mundial.

Total, que amb tropes d’Erdogan  a Líbia, amb Istanbul com el nou Lourdes dels calbs europeus i amb la silenciosa invasió del serial turc a les llars de les espanyoles, l’estrena d’‘El gran Imperio otomano’ no pot prendre’s a la lleugera, sinó com la constatació que el centre de gravetat narratiu mundial s’ha desplaçat, en la realitat i en la ficció. Corea del Sud, els països escandinaus i, ara, Turquia, s’obren pas a la nació seriòfila amb interessantíssimes produccions.

De les dues grans sèries d’amor turques que captiven aquest costat del Mediterrani, ‘Erkenci Kus’ i ‘Kara Sevda’, molt poc trobaran aquí de moment, a ‘Molt en Sèrie’, perquè 135 capítols de passions, entre totes dues, és una xifra que fa caure d'esquena. Sol referenciar que les fonts madures consultades asseguren que l’actor Cal Yaman, protagonista d’‘Erkenci Kus’, sembla que s’ha guanyat el títol de ‘satisfyer’ catòdic.

‘El gran Imperio otomano’ no només és més digerible (ja s’ha dit, sis còmodes capítols) sinó que, qüestió de gustos, és tota una troballa per a algú, com el que firma, que dels ‘baixi bozuqs’ només sabia que eren el que el capità Haddock cridava als seus enemics, però que mai els havia vist en acció. Van ser la primera ona que Mehmed II va enviar en l’assalt final a Constantinoble.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La sèrie és un goig narratiu. Aquella va ser la primera batalla de la història en què els canons van decantar un setge. No va ser una guerra de religions. La decència dels historiadors turcs que col·laboren amb el documental és, en aquest sentit, exemplar. En el bàndol otomà van lluitar no pocs cristians, tipus com cinc segles abans El Cid, que treballaven per a qui millor pagava. Constantí tampoc es va quedar enrere. Ha sigut un plaer descobrir en la sèrie la figura de John Grant, un escocès a Bizanci, i la seva simple i efectiva tècnica per detectar els sapadors que des del bàndol otomà intentaven entrar a la ciutat sota terra. L’ús de foc grec, el napalm de l’antiguitat, era només la guinda final de la seva estratègia.

El veritable final de l’imperi romà es va escriure aquell maig de 1453 i, tot i que els llibres escolars passen amb menyspreu per sobre d’aquesta data, allò va suposar l’emergència d’una nova potència mundial que va posar en perill mig Europa fins a principis del segle XX i que ara, 100 anys després i de la mà de l’‘erdoganat’, fa valer de nou la seva privilegiada situació geogràfica.