Apuntar, enfocar, disparar

El virrei del Perú va tornar a casa carregat d’anys i reals de plata el 1776, i per proclamar als quatre vents l’abast de la seva riquesa es va fer construir una mansió enmig de la Rambla, que amb prou feines va poder disfrutar. El marquès de Castellbell va morir tan aviat que la seva vídua va passar a ser la usufructuària de l’immoble, i així li va prestar un nom per a la posteritat: el Palau de la Virreina. Doncs bé, l’edifici en qüestió, una joia del barroc civil, és la seu de La Virreina Centre de la Imatge, que just ara compleix 40 anys. La institució barcelonina, degana en la difusió de l’art contemporani en les seves propostes visuals més innovadores, va obrir les portes la primavera de 1980 amb una mostra de pintura japonesa.

Festejant l’efemèride, La Virreina va presentar fa uns dies la programació per a l’any 2020, una trentena d’activitats i 11 exposicions molt sucoses, entre les quals destaquen les dedicades a dues dones nord-americanes d’extraordinària potència: l’assagista Susan Sontag i la directora de cine experimental Barbara Hammer (o sigui, ‘martell’: es veu que l’activisme ja li anava en el cognom). Les dues mostres s’inauguraran el 13 de març. Per conversar sobre les exposicions i sobre una institució que en els últims anys s’ha anat obrint més al visitant barceloní, comparteixo un te, a prop de la Rambla però a resguard de l’aldarull, amb el director del centre, Valentín Roma, doctor en Història de l’Art i Filosofia per la Universitat de Southampton.

L’exposició de Sontag s’articularà entorn de ‘Sobre la fotografia’, un llibre seminal, una sèrie d’assajos breus compilats el 1977 amb què, segons Roma, l’autora va demolir esquemes sobre la fotografia, l’art d’apuntar, enfocar i disparar, lluny del rigor acadèmic. La de Sontag era una mirada afilada que descobria diamants sota la turba. A risc d’esquematitzar, les idees que l’assagista hi bolca es podrien sintetitzar en un parell d’assercions: una, tota imatge corre el risc d’embellir allò que retrata; i dues, l’exhibició repetida de l’horror anestesia la percepció de qui el contempla.

L’exposició repassa el llibre buscant les associacions mentals de Sontag, cada una de les seves referències, per donar-los un «relat museístic». Imatges com la de la nena escorxada pel napalm al Vietnam, l’anunci d’una càmera Leica o les captades per grans fotògrafs nord-americans, com Diane Arbus i Walker Evans. Coincidint amb la mostra, La Virreina ha traduït per primera vegada al català ‘Sobre la fotografia’, en coedició amb Arcàdia.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

L’altra exposició inaugural, la retrospectiva Sisters!, la primera a Espanya dedicada a Barbara Hammer, tindrà un nivell equiparable a l’oferta del MoMa, de Nova York, o la Tate, de Londres, segons explica el comissari. Com que es recorreran 50 anys de la trajectòria de Hammer, icona de la dissidència lesbiana i feminista des de finals dels 70 i fins a la seva mort, el març de l’any passat, i ja que es projectaran moltes hores de cine experimental –almenys 30 pel·lícules–, la mostra s’allargarà fins a finals de setembre. El comissari recomana almenys tres films: ‘Love other’, un documental sobre l’artista surrealista Claude Cahun, resistent contra el nazisme; ‘The horse is not a metaphor’, una reflexió sobre la malaltia a partir del càncer d’ovaris que va patir; i ‘Dyketactics’, que es podria traduir com «tàctiques lesbianes».

Tot i que confesso que de vegades el sintagma ‘art contemporani’ em posa a la defensiva (¿ens fan passar bou per bèstia grossa?, ¿el comprenem?), l’acostament de Roma a la qüestió resulta bastant convincent: el que necessitem és «desneurotitzar-nos» amb les qüestions que se li plategen a l’art; són «preguntes abismals que no obeeixen a cap impuls». A ningú li preguntem tant.