Marià Cubí, el nostre 'Mindhunter'

Al final d’aquest text quedarà cristal·linament clar per què a Sant Celoni, plàcid poble als peus del Montseny, no hi ha ni hi hauria d’haver cap carrer dedicat a Marià Cubí (1801-1875) i, també, a veure com ho fem, caldrà improvisar una resposta de per què Barcelona, sempre a la seva bola, sí que el té. Benvinguts al 24è episodi de ‘molt en sèrie’, una humil parròquia seriòfila on encara es venera la primera temporada de ‘Mindhunter’ (Netflix) i, ara, es preguntaran què té a veure aquest formidable treball narratiu de David Fincher (va dirigir quatre dels capítols) amb aquell personatge del segle XIX català. Doncs un munt. Cubí va ser, segons es miri, l’agent especial de l’FBI Holden Ford ‘avant la lettre’, que es diu aviat. Us situo.

‘Mindhunter’ és, amb només dos anys i mig, una sèrie de culte. Explica la història veritable de com l’FBI va crear als anys 70 la Unitat de Ciències de la Conducta, en principi un minúscul departament encarregat d’aproximar-se al perfil psicològic dels assassins en sèrie. Aquesta mateixa expressió, ‘serial killer’, la van encunyar precisament llavors els agents d’aquell equip, la comesa del qual no era exactament la resolució de casos en curs, sinó realitzar i transcriure per al seu posterior estudi entrevistes amb criminals convictes per assassinats tremebunds. Per entendre’ls. A Ed Kemper, per exemple, l’envejable 136 de quocient intel·lectual del qual no li va aconsellar no assassinar 10 dones, entre elles la seva mare, i practicar la necrofília amb els seus cossos o amb parts d’ells.

Les entrevistes que Kemper va concedir a l’FBI a la presó (segueix pres) són visitables a Youtube i van servir de material d’incalculable valor documental per rodar ‘Mindhunter’, que sigui dit de passada per si no la coneixen encara, no concedeix ni un minut a l’exhibició de vísceres, tot i que ni falta que li fa per arribar a la seva meta, empènyer l’espectador a les habitacions més fosques de la ment humana.

Allà va voler al seu dia, per fer un cop d’ull, encendre el llum Cubí, home de món, que sent a Nova Orleans va veure enganxat en una paret un pasquí que anunciava un curs de frenologia. Allò va canviar la seva vida. Diverses dècades abans que Césare Lombroso publiqués ‘L’uomo delinquente’, un terrible tractat pretesament científic en el qual se sostenia que a un malfactor se’l pot diagnosticar per les característiques del seu crani i, per tant, eliminar preventivament, el nostre Cubí ja va explorar amb molt afany aquesta desenraonada teoria. Ho va fer a l’FBI. Va entrevistar a Nova Orleans, entre molts d’altres, el mateix Kemper, un tal Thibets, que esperava el cadafal pels seus crims.  «Anava amb grillons i manilles. El seu mirar era ferotge, imponent, amenaçador. Malgrat la condició inofensiva en què es trobava, dominava i atemoria amb l’expressió del seu semblant els companys que d’infortuni eren al seu costat». Paraules de Cubí.

La descripció està triada d’una de les dues tesis doctorals llegides a la carrera per escriure aquest episodi de ‘molt en sèrie’. La més recent és de David Nofre, formidable, del 2005, però n’hi ha una d’anterior, del 1984, de Manuel Tejos, amb passatges formidables per a l’ocasió.

–Thibets, ¿no és veritat que a vostè li donen impulsos d’assassinar la persona que no cedeix momentàniament als seus desitjos? –¿Què li passa a vostè quan veu una dona?

–Sento un frenètic ardor que acaba en un impuls irresistible i m’arrossega a violar.

–Irresistible, no, ja que vostè es llança sobre totes les dones que veu.

–Temo, quan m’observen, la censura dels circumstants.

–¿I quan ningú el veu?

–Em llanço, encara que vegi mentalment mil forques davant de mi.

–¿I remordiments? "

–¿No sé el que són?

–¿I morir penjat, no ho horroritza?

–Al contrari, ho miro amb satisfacció. Aquest coll (va afegir tocant-se’l i apuntant al seu rostre una expressió d’inefable plaer) mai deshonrarà la sang dels Thibets. El dia en què em pengin, serà el dia de la meva més gran glòria.

Cubí va tornar a la seva Catalunya natal per tal de predicar la nova fe frenològica i, també, és clar, prosseguir amb els seus estudis sobre el terreny, o sigui, si era possible amb un cap entre les mans i prenent notes. Va alternar exitoses conferències amb sonades punxades de públic. A la premsa li deien «xarlatà» i «farsant». Que defensés de passada les boges teories del magnetisme animal de Mesmer tampoc va fer molt al seu favor. Ell, no obstant, res, a la seva. No hi ha delictes, hi ha delinqüents. Aquesta era la premissa essencial de la frenologia. I com tot bon frenòleg els va classificar. «Delinqüent nat: no té cap circumspecció, és gairebé nul·la la seva benevolència, capaç de qualsevol crim». «Delinqüent per passió: aquest home no hauria de ser aquí. Qualsevol acció que hagi comès va ser sota l’influx de circumstàncies que ens haguessin potser induït a cometre-la a nosaltres mateixos». La llista és llarga. Entre ells, menció especial mereix l’anarquista nat: «home que al meu entendre té arrencades de boig, però té una bona part intel·lectual. No li falta coneixement; però no té cap respecte ni cap als homes ni cap a les institucions humanes. El presidi pot treure partit de la seva intel·ligència».

El nostre ‘Mindhunter’ era inassequible al descoratjament. Segons Tejos, i la cita és textual, Cubí va dur a terme «una llarga excursió per terres del Montseny i pobles immediats, amb l’objectiu d’estudiar la imbecil·litat, molt comú en aquests habitants». És només una suposició, però la passió per la frenologia ha de ser com conduir-ne una camió sense frens. Si alguna vegada Cubí va imaginar que el seu cognom donaria nom a un carrer, es pot suposar que no esperava que fos a Sant Celoni.

Notícies relacionades

La punxada de Michael 'Kominsky' Douglas

Una nit amb el romanent culpable català

Barcelona l’hi va concedir el 1907. ¿La raó? Qui sap. Hi devia haver algun regidor frenòleg al consistori. El 1997, com a prova del nou que aquestes coses encara succeeixen, es va honrar Samuel Hahnemann, inventor de l’homeopatia, un altre tarambana de les pseudociències, amb una plaça al costat del carrer de Ganduxer. A Marià Cubí, bromes del destí, li’n van dedicar un que fa cantonada amb el de Jaume Balmes, amb qui va mantenir un espaterrant enfrontament en vida, perquè a aquest últim això de la frenologia li semblava un caos.

Ningú recollirà el guant, però podrien dedicar-li un carrer directament a ‘Mindhunter’. O al ‘Mètode Kominsky’. O a ‘Leftovers’. El que sigui abans que algú cregui que la mereix més Anna Erra, la frenòloga diputada de JxCat.