L'Evangeli segons Omella

«Hem de buscar una data fixa a la Pasqua. ¡Què sé jo! Suposem el segon diumenge d’abril». Cinc anys després, el calendari s’ajusta com l’anell al dit a l’elucubració que el Papa va deixar anar en una xerrada distesa i cordial fa un lustre. Serà per casualitat o perquè els designis del Senyor són inescrutables, el cert és que aquest 2020 no es corre el risc, també apuntat pel Pontífex, d’«acabar festejant la Resurrecció a l’agost». Va ser la postil·la dita amb la gràcia que el caracteritza quan intenta treure ferro a la transcendència que sempre s’afegeix a les seves paraules a desgrat seu. I així, el pròxim 12 d’abril, segon diumenge, el món catòlic s’encomanarà de l’alegria inherent a una religió que durant massa temps ha estat més pendent del dolor que de la glòria. Una cosa que també disgusta Bergoglio i que, quan ho va advertir, va alterar els ànims d’aquells penitents permanents que voldrien convertir les nostres vides en un altre via crucis complementari al que ja per si mateix suposa sobreviure en un món cada dia més hostil.  

La proposta de Francesc no és nova. Des de Pau VI que es repeteix la necessitat d’unificar el criteri amb la resta d’esglésies cristianes que, fins avui, mantenen calendaris diferents per a la més alta de la seva coincident celebració. Per això, el sentit de l’humor argentí de l’actual cap de l’Estat vaticà resumeix amb una facècia la disparitat de dates: «¿Quan ressuscita el teu Crist? El meu Crist avui, el teu, la setmana que ve».

Cardenal de confiança

La mateixa fina ironia del papa Francesc sol practicar-la un dels seus cardenals de màxima confiança. Un home alt i prim amb qui comparteix idees i propostes, xerrades i àpats amb molta més freqüència de la que se sol tenir constància. No hi ha setmana que no parlin telefònicament un parell de vegades ni viatge a Roma del titular de l’arxidiòcesi de Barcelona que passi per alt un intercanvi personal d’impressions, tot i que sigui breu.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquesta característica no ha passat desaparcebuda als bisbes que aquesta setmana van elegir Joan Josep Omella i Omella  president de la Conferència Episcopal Espanyola. I tot i que la votació no va estar exempta d’intent de neutralització a través d’uns pamflets que pretenien minar el seu prestigi i d’articles en la premsa conservadora alertant de la seva comprensió amb l’independentisme català, al final l’Esperit Sant, que és el sinònim amb què la cúria embolica la gran capacitat diplomàtica dels seus ministres, va dipositar les seves llengües d’intel·ligència sobre les testes tonsurades i va aconseguir que per primera vegada en la història, un catalanoaragonès de la Matarranya i arquebisbe de Barcelona dirigís durant quatre anys el ‘lobby’ espiritual que més sol posar en perill els governs del país. Tradició que Omella complirà els pròxims dies quan es reuneixi amb Pedro Sánchez i la ministra Celáa per parlar, entre altres coses, de la nova llei d’educació i de la revisió dels protocols amb l’escola concertada.

La franquesa de monsenyor Omella, les seves paraules sense duplicitats i les seves propostes evangèliques, no seran del gust de la dreta. Però s’equivocarà l’esquerra si el considera pròxim perquè ell sap a qui es deu. I no és d’aquest món. Per ser sincer, poques hores després, va haver de matisar les seves pròpies paraules pronunciades a SER Catalunya sobre retirar la subvenció pública a les escoles religioses que segreguin els alumnes. I allà on al matí hi havia comprensió al migdia hi va haver rectificació. En vista de la seva capacitat i sentiment personals, de la seva naturalitat i visió cristiana de la vida, no sembla que la inspiració que va pot ser que provoqués la correcció la infongués un colom. Probablement va ser un falcó.