Inka Martí: «Vaig deixar la televisió després d'un episodi d'assetjament»

Minera de somnis, artista plàstica, editora i comtessa consort de Siruela, Inka Martí (Westfàlia, Alemanya, 1964) és una dona –n’ha sigut diverses, de fet– que es va sentir còmoda a la seva pròpia pell complerts els 50. Abans va saber què era la vulnerabilitat i l’abús de poder i va triar l’allunyament. Ja no.

–¿La seva bellesa va ser una maledicció?–Jo

no em veia com em veien els altres. Vaig arribar a desitjar tenir una cicatriu a la cara. Esborrar la importància del físic. Quan feia televisió tot em feia por. Ho vaig deixar la primera vegada, per viure 10 anys amb Gay Mercader en el camp, com una ermitana; però després de separar-me, vaig tornar-hi. Era el que sabia fer. Llavors vaig tenir una experiència molt desagradable.

–¿Com de desagradable? –Havien

fulminat un programa de la productora d’Alfons Arús que fèiem en directe, i em van citar per a un dinar amb el director de la cadena. Aquell mateix matí em va trucar la productora i em va advertir: «No et posis rímel».

–Quina advertència

. –Tenia raó. El directiu em va proposar un programa nocturn estel·lar a canvi de sexe. Amb el cos petrificat, vaig sortir d’allà i vaig decidir no fer mai més televisió. Si hagués seguit, segurament estaria morta.

–¿Va ser la seva única vegada

? –De joveneta vaig tenir dos episodis més d’assetjament bastant ‘heavies’.

–Després de l’incident amb el directiu, va passar mesos mirant a una

paret. –Sí, però vaig superar la depressió jo sola, sense ajuda. Crec que tot passa per un motiu, i al sortir-ne, vaig conèixer el Jacobo [Fitz-James Stuart].

–¿Va tenir efecte cicatritzant? –Sí.

Li vaig parlar dels meus somnis i em va dir: «¿Per què no escrius sobre aquests?», i em va donar el llibre de Carl G. Jung ‘Recuerdos, sueños, pensamientos’. Va fer sorgir una nova Inka. I, estant junts, va venir a casa Alejandro Jodorowsky i ens va regalar una idea lluminosa: «Als 50 va començar la meva vida».

–¿Tenia

raó? –Als 50 vaig publicar ‘Cuaderno de noche’.

–¿Continua recordant

somnis? –És clar. ¿Li explico l’últim?

–I tant.

–En els meus somnis sempre apareixien serps, a les quals temia. En l’últim, jo estava entrellaçada amb unes cinc o sis dones més, nues, formant un sol cos. Deixaven anar una serp gegant, i jo sentia com pujava. Em clavava les dents a la coroneta. Era un ritual femení d’empoderament.

–¿Feminista? –

Vaig descobrir la força de les dones tard. Jo em definiria com a feminista no excloent, per això treballo en profunditat sobre l’arquetip femení, que serveix a dones i homes. El Jacobo té una part femenina molt desperta. 

–¿Quines altres coses li han sigut revelades?

–El filòsof Richard Tarnas em va formular una pregunta màgica: «¿Què fas tu pels altres?». Havia de ser menys jo i més els altres. I quan parlo d’‘altres’, no només em refereixo a estar atenta a les persones, sinó també als animals, les plantes, l’aire i l’aigua.

–¿Ho va posar en

pràctica? –Quan tens l’aspecte econòmic resolt, ho has de fer. El Jacobo i jo ho intentem des de l’editorial –Atalanta fa 15 anys aquest enguany– i a través de l’agricultura i la ramaderia ecològiques.

–¿Llibres i tractors? –El Jacobo

va heretar de la seva mare [Cayetana de Alba] unes terres a Salamanca que estaven abandonades, però en què hi ha àguiles imperials i llops. Estem abocats a demostrar que la vida salvatge és compatible amb l’agricultura i la ramaderia ecològiques.

–¿La noblesa els hi

obliga? –El Jacobo diu que pertany a l’aristocràcia de les lletres. Als 26 anys va muntar la seva editorial i viu a l’Empordà, a 40 quilòmetres de França, i al camp de Salamanca. És un home molt lliure.

–¿Formar part de la Casa d’Alba complica la

vida? –Tenim bona relació amb la família. La tenia amb la mare del Jacobo.

–No sempre, segons va transcendir

. –Quan Cayetana va dir aquelles paraules fora de to, em volia morir. Vaig pensar que la premsa se’m tiraria a sobre, però vaig rebre molt recolzament. I, al cap d’un temps, va trucar horroritzada i es va disculpar.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–Del destil·lat de tot, ¿què en resulta? –Totes

les Inka convergeixen en el desenvolupament del món interior. Voldria arribar a ser un instrument a través del qual el vent pogués fer melodies harmonioses i boniques. Per això el Jacobo i jo, tant en el món editorial com en l’agrícola, vivim aïllats. Per mantenir la flama del món interior.