Inviolable, com el Rei

A vegades guanyo la partida al meu jo hipòcrita. Avui tocaria parlar de feminismes, dels vells i els nous, i treure profit d’aquesta pàgina per demanar el carnet de simpatitzant del club de la sororitat ara que, amb un retard imperdonable només atribuïble a la meva falta de diligència amb el vocabulari de moda, he descobert la paraula. Però cal calibrar bé els excessos en nom de mantenir la credibilitat. Si escric que soc feminista, com fan alguns companys de generació des de fa uns anys a aquesta part cada segona setmana de març, els lectors no em creuran mai una sola línia més de les que escrigui.

«Pues amarga la verdad hay que echarla de la boca», va dir Quevedo. I la veritat és que passada una edat no hi ha senyors feministes, només homes perduts que porten a sobre la creu del món en el qual van néixer i que van entonant màximes com «perdó, m’he equivocat, no tornarà a passar». Aquesta falca és un salvavides de múltiples usos per a tot despistat. És tan útil al plebeu a qui retreuen un micromasclisme com a un monarca que mati elefants amb càrrec a l’erari o, posats en mode supermegahiperbòlic i arxifantasiós, que rebi cent milions en comissions il·legals provinents d’una dictadura.

La falca en qüestió és útil també als entrenadors, com ha demostrat Quique Setién aquests dies, sortint a defensar com Popeye defensava Cocoliso, el seu segon entrenador, Eder Sarabia, per maleir vehementment els seus jugadors des de la banda quan no li agrada el que fan al camp.

Però per dir la veritat, Setién es va excedir en esperit teletubbie en la seva entrevista exclusiva a EL PERIÓDICO. Massa sucre. Perquè, a veure, ¿de debò és necessari demanar perdó per existir? Estem molt a favor dels entrenadors que bramen a les zones tècniques quan els seus futbolistes no fan la seva feina al camp. ¿I si s’enfaden els jugadors? Espavil, haver estudiat, que on hi ha gall no canten gallines. En teoria, és clar. Que ja sabem que en el futbol la marineria mana molt a tot arreu i, al barco blaugrana encara més.

Els esforços televisius

L’episodi en qüestió ha servit per tornar a discutir sobre les càmeres que segueixen obsessivament els protagonistes del show futbolístic per poder llegir pacientment els seus llavis i explicar-nos el que deien durant el partit. Com a espectadors agraïm aquests esforços televisius que ens serveixen perquè no ens perdem cap detall del que ha dit aquest, el que ha contestat l’altre i el que ha balbucejat el de més enllà.

Tot i que la conseqüència principal de convertir els estadis en panòptics perfectes, com el que va somiar en el seu dia el filòsof utilitarista anglès Jeremy Bentham, ha sigut que ara tothom parla tapant-se la boca i cada vegada resulta més complicat escoltar una paraula que no sigui buida. Futbolistes i entrenadors actuen, fins i tot quan intercanvien innocents salutacions, com si tots fossin Corinna Larsen xiuxiuejant sobre foscos secrets d’Estat aconseguits en la intimitat d’un catre reial. Volent escoltar-ho tot ens hem quedat sense sentir res.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Ens falta l’avenç definitiu. Una càmera que ens permetin accedir al pensament dels futbolistes i entrenadors. La paraula s’ofega amb la mà o s’emmascara amb la mentida, l’eufemisme o la prudència. ¿S’imaginen que poguéssim saber el que de veritat pensa Messi d’Abidal? ¿O Piqué de Bartomeu? ¿O Alba de Júnior Firpo? Això sí que seria l’espectacle 360º definitiu.

Duraria poc. Una jornada al màxim, potser ni això; perquè amb els pensaments a la vista tots els jugadors estarien expulsats abans del descans. La transparència extrema no només faria impossible el futbol, sinó la civilització. Aquesta setmana, per exemple, hi hauria hagut sorpreses enormes amb tant feminisme de paraula, si pogués comparar-se amb les cavil·lacions dels seus autors. Millor continuem mentint-nos. O disculpant-nos quan se’ns escapi alguna veritat, com va passar a Eder Sarabia. Encara bo que el pensament és encara, emèrit o no, com el Rei: inviolable.