L'altra evasió de Mória

«D’acord, nois. Ara veurem el que vaig aconseguir gravar en la manifestació de l’altre dia. Vull que m’interrompeu, que em digueu què us sembla», exhorta el professor. Els estudiants, uns 15, més nois que noies, miren atents a la pantalla. El vídeo comença. «El moviment de la càmera em sembla boníssim –interromp un–. Les transicions d’una a escena a una altra, la proximitat amb el que passa... sembla que siguem allà. Em sembla genial». La manifestació que ensenya el professor va passar a principis d’aquest febrer i va ser, de llarg, la més important que han protagonitzat els refugiats que habiten el camp de refugiats de Mória, el més gran de l’illa grega de Lesbos i, també, de tot Europa. La policia grega, que va voler impedir la protesta, va acabar per dispersar-la a base de pots i pots i pots de gas lacrimogen i alguna patacada.

Molts dels alumnes de la classe, organitzada per l’oenagé Refocus Media Labs, de fet hi van ser. «¡Mira! ¡És el Mustafa!», diu un, mentre es veu com un policia, amb l’escut antiavalots, llança el pobre Mustafa contra el terra. Els estudiants, fins ara tensos mentre veuen el vídeo, comparteixen un riure generalitzat. «Quan es veuen a ells mateixos a la càmera –diu Douglas Herman, fundador de l’oenagé i professor– riuen i s’ho passen bé. La cosa no donaria gaire més de si si no fos perquè ens hem adonat que, quan ho fan, els ajuda la seva salut mental. Els distreu, els fa estar més contents. I els serveix, també, per reflexionar sobre les seves pròpies experiències, sobre el que els ha tocat viure».

No pensar en l’horror

El que els ha tocat, als estudiants del Douglas, és el camp de refugiats de Mória: un lloc amb capacitat per a 2.500 persones però en el que viuen, en l’actualitat, gairebé 20.000. La violència al recinte és brutal. No hi ha serveis ni cap higiene. La policia no s’atreveix a entrar, i les escombraries, sense ningú que les reculli, fa mesos i gairebé anys que s’hi acumula. Aprendre un ofici –en aquest cas, el de periodista– ajuda a fugir de tot això, tot i que sigui només per una estona: «Venir a classe i fer això em fa sentir molt bé. Sento que puc disfrutar d’alguna cosa mentre estic atrapat aquí. Ho noto moltíssim: hi ha molta gent amb depressió a Mória, i venir aquí em resulta una manera de combatre-la. Em sento molt millor», diu el Hatif, afganès com la gran majoria d’habitants del camp de Lesbos.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquests dies, el Hatif, juntament amb altres companys de curs, treballa en la conclusió d’un curtmetratge en què fa mesos que treballen. El curt té vocació autobiogràfica: explica la història d’un refugiat que aprèn l’ofici de periodista a Mória i, al sortir-ne, acaba triomfant. En l’última escena del vídeo –el Hatif, atent i bo en l’apartat tècnic, fa de càmera–, el protagonista veu el seu somni fer-se realitat: exposa les seves fotografies en una galeria d’art.

El paper de protagonista el fa l’Alí. Té 16 anys: «Veig els reporters i fotògrafs ficant-se davant de la policia, en l’avantguarda de la guerra. Els veig i penso: no tenen por. M’encanta. Vull ser un d’ells. El meu somni és poder estudiar periodisme a Europa i arribar a ser-ho. Intento ja fer-ho ara. Quan veig una cosa interessant al camp, ho gravo el millor que puc i l’hi envio al professor», diu el noi, que va arribar a Grècia sol i sense la seva família. Ara, mentre està atrapat a Lesbos, l’Alí s’enganxa al Hatif, més gran que ell i que va estudiar i va exercir, en la seva vida passada, de periodista a l’Afganistan. «En sap molt, i m’ensenya com s’ha de fer tot», diu l’Alí. «Sí, però jo no vaig poder ser prou valent –contesta el Hatif–. Vaig haver d’abandonar la meva feina en una televisió i escapar, perquè ens vam convertir en objectiu dels talibans. Simplement me’n vaig anar: no vaig tenir temps d’avisar ni el meu cap».