'Daybreak', el món després del coronavirus

La impacient i inclement Netflix ha anunciat que no hi haurà segona temporada de ‘Daybreak’. La primera es va estrenar a l’octubre. Ni mig any té la criatura i ja ha sigut sentenciada. Sense sorna, quin disgust, ja que en aquests dies de preocupació coronavírica, aquesta enorme broma apocalíptica en 10 capítols no només té més relat del que en principi aparenta, sinó que és més que oportuna. Potser és culpa de les primeres dècimes de febre, però els explico.

L’argument, sense treure gaires vels per si desitgen veure-la, és el següent. Un cataclisme ha acabat amb la vida adulta a Los Angeles i, se suposa, a la resta del món també. Hi ha majors d’edat, sí, però convertits en una cosa que anomenen ‘ghoulies’, és a dir, caníbals necròfags. El seu paper en la trama és terciari. Són fins i tot graciosos. Parlen, però només per repetir una vegada i una altra l’última frase que van pronunciar abans de l’explosió geneticonuclear en la qual només van sobreviure els adolescents i els nens. Per entendre’ns, el ‘ghoul’ Quim Torra, descamisat i amb una pota ranca, diria «torneu-me el meu escó». Matías Prats, el de sempre, «sis mesos gratis».

‘Daybreak’ és, no cal subratllar-ho, una comèdia i, amb una mica d’imaginació, un transsumpte del Covid-19, infecció de la qual es diu que és innòcua amb els més joves i temible per als adults. No sé a vostès, però a mi els senyors de la mosques que em queden a prop m’ho repeteixen cada dia com si fos l’àngelus de les 12. Prenguin el que ve, doncs, com una venjança.

Aquesta idea, com s’organitzarien socialment els menors d’edat en cas d’absència d’adults, és un clàssic literari i cinematogràfic. ‘A las nueve cada noche’, dirigida per Jack Clayton, en què set germans enterren en secret la seva mare per evitar l’orfenat, i ‘Nadie sabe’, d’Hirokazu Koreeda, aquesta amb quatre germans, són dos referents indiscutibles, però més ho és encara potser la novel·la abans insinuada, ‘El senyor de les mosques’, de William Golding, inquietant perquè suggereix que la tirania desmesurada és un impuls irrefrenable dels humans quan exerceixen el poder. ‘Daybreak’ no ho sospesa com a tesi. Ho dona per fet. Amb un plus. La nova societat postapocalíptica s’edifica sobre els fonaments d’una generació que avalua el seu entorn amb ‘likes’ i que considera que els judicis de ‘Got talent’ són una manera correcta d’impartir justícia. Hi ha alguna cosa pitjor que la por mil·lennarista al final dels temps, i és que sigui, a més, discursivament mil·lennista.

Netflix tindrà les seves raons per haver tallat les ales d’una segona temporada de ‘Daybreak’. No les explicarà en públic. Mai ho fa. Això permet especular. I ho farem. Abans, dues paraules per contextualitzar. «Efecte Flynn». Aquestes últimes setmanes potser les han vist esmentades per les xarxes socials, de vegades amb títols provocadors que afirmen que (això és literal) cada vegada som més tontos.

Flynn, de nom James Robert, és un professor neozelandès que durant la segona meitat del segle XX va constatar que el quocient intel·lectual mundial creixia tres punts cada dècada. La repera. Les raons eren diverses i no venen al cas. L’inquietant és que amb aquella mateixa metodologia d’estudi, els resultats d’aquest segle descoratgen sobre manera. Sembla que les noves generacions han fet descendir set punts la mitjana. La repanotxa. En el millor dels casos, se sosté que els tests que abans eren vàlids avui ja no ho són.

Notícies relacionades

Marià Cubí, el nostre 'Mindhunter'

'El gran Imperio otomano', l''erdoganat' ens visita

A ‘Daybreak’ potser li ha passat precisament això, que ha suspès com a aposta de futur perquè el públic a qui se suposa que va dirigida no ha sabut respondre ni la meitat de les preguntes de l’examen. Les referències dels protagonistes a les pel·lícules de Kurosawa, Scorsese i Leni Riefenstahl pot ser que siguin indesxifrables per al seriòfil per sota de la vintena. Ja no parlem de les al·lusions als crims de Slobodan Milosevic o a la quarta paret cinematogràfica. Tot sembla una gran broma dels guionistes, paios granadets, en realitat, que arriba al clímax (atenció, brevíssim espòiler) quan un dels personatges, un professor que ha sobreviscut a l’explosió, encoratja els estudiants en plena batalla al crit de «¡Desperta, ferro!». Queden tan desconcertats que atura l’atac en curs i els alliçona sobre qui van ser els mercenaris catalans de l’almirall Roger de Llúria.

La venjança, companys de taula, no sempre se serveix freda. De vegades se serveix a La Contra.