¿Un planeta sense concerts?

De sobte, l’agenda de concerts s’ha quedat muda, o gairebé, i tenim el privilegi d’experimentar una circumstància inèdita, que tan sols uns quants dies enrere ens hauria semblat una ximpleria o l’argument d’una pel·lícula distòpica: un món sense música, sense música executada en directe, amb escenari, públic, i (en general) aplaudiments i bisos.

La llarga llista de suspensions i persianes abaixades durant, almenys, les pròximes dues setmanes, és coneguda, per a desgràcia de promotors, sales, músics i autònoms de qualsevol signe, cosa que sotmet el graciós enunciat d’aquesta pàgina setmanal, ‘Que no pari la música’, a una prova que no va ser ni tan sols contemplada quan va ser concebuda. Sí, les actuacions en directe han sigut poc menys que demolides per un temps, i no només al nostre país. Hauríem d’haver pressentir el pitjor quan va caure el South By Southwest, d’Austin (Texas), punt de trobada del ‘show business’ mundial, que arrencava aquest divendres. L’ha seguit un rosari de baixes sonades: Madonna a París, la gira de Pearl Jam pels Estats Units, la d’Avril Lavigne  al Japó (no, en canvi, la de Bob Dylan, un valent) o l’ajornament a l’octubre d’un dels festivals més formidables, el californià de Coachella, amb Frank Ocean i Rage Against the Machine entre els reclams.

En aquest panorama, venen ganes d’abraçar els responsables de locals que, contra vent, marea, decrets i virus, s’obstinen (ara per ara) a mantenir concerts amb les greus limitacions vigents: la sala Wolf, del Poblenou, per exemple, amb el seu aforament reduït a un terç, es disposa a acollir aquest dissabte el senyor poeta dels abismes Javier Corcobado, el nou disc del qual, ‘Som demasiados’, arrenca amb una tornada simpàtica i oportuna: «Este planeta está superpoblado / Somos demasiados, somos demasiados», canta amb el seu habitual to lúgubre sobre una base electrònica de mal rotllo. Wolf té la intenció també d’acollir, el dia 21, la tercera edició, en ‘petit comitè’, del MetalCat Fest, amb quatre bandes ‘heavies’ tirant a extremes.

Resisteixen concerts com el del probe cantautor mexicà El Mastuerzo, exmembre del grup rocker de culte Botellita de Jerez, aquest divendres a l’auditori Barradas, de l’Hospitalet (dins del Barnasants). Els terminis s’han fet curts i una setmana sembla una eternitat, però almenys per a aquest dissabte preveuen serveis mínims les sales Bóveda (amb els metalers Sirus i Nozink) i Freedonia (el cartell electrònic ‘Golden Karma’, dissabte). I a Olot, un festival de pretensions modestes i refinat criteri, El Mini, Festival de Butxaca de la Garrotxa, manté els bolos d’aquest dissabte a càrrec d’Eric Fuentes, Alba Carmona, Joan Colomo, Senior i el britànic Adam Giles Levy. No tot sembla perdut.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Provar de trobar el costat positiu a aquesta catàstrofe és un acudit sense gràcia, però l’apagada bé pot fer-nos valorar una mica més el que tenim en condicions ordinàries. Després de tant parlar de la bombolla de festivals i de l’excés d’oferta, ara sabrem el que és viure justament el contrari. Potser enyorarem els dies de vi i roses, i les bondats de la música en directe: aquella experiència que, com indicava un estudi del psicòleg britànic Patrick Fagan, és portadora de felicitat i pot arribar a allargar-nos la vida fins a nou anys, ja que realça l’autoestima i el sentiment ara tan en voga conegut com a empatia.

El concert convida a compartir i a celebrar emocions universals, i ens pot fer sentir una mica millors durant una o dues hores. Música, també, com a antídot contra la por, aquest agent paralitzador que avui pot confinar-nos a casa perquè tot es freni una mica més encara. Veurem coses estranyes, però disfrutem dels contrastos que ens reserva la vida: mentre aquest dimecres ploràvem la pluja de cancel·lacions, un festival, el de Pedralbes, celebrava la seva festa de presentació afegint nous noms al cartell: Chic, Miguel Bosé i ‘Carmina Burana’. La música no para, per molt que s’hi entossudeixi un maleït virus.