'La conjura contra América' i, de passada, Espanya

L’estrena de ‘La conjura contra América’ a HBO, ni més ni menys que amb Winona Ryder i John Turturro per donar vida en la pantalla a dos dels personatges de la novel·la de Philip Roth d’idèntic nom, semblarà fins i tot un relat ensucrat en aquests dies de pànic víric, però és en veritat una proposta seriòfila més que oportuna per reflexionar (per no dir repartir bufetades) sobre la trista col·lecció de líders polítics al timó de l’actual ‘Titanic’ sanitari mundial.

El que Roth va crear el 2004 va ser una perfecta ucronia, ja sabeu, aquest gènere narratiu que consisteix a imaginar un curs diferent de la història a partir d’una hipòtesi possible. A Titus Livi se li atribueix la primera ucronia perquè va especular amb què hauria passat si Alexandre el Gran no hagués mort als 33 anys víctima de la malària i, sa com un roure, després menjar-se mitja Àsia, hauria posat el focus de la seva fam conquistadora a Roma. Roth va trobar una idea molt més pertorbadora, la possibilitat que els Estats Units haguessin concedit democràticament la presidència del país a Charles Lindbergh, que el 1941, això no és ficció, no només tontejava amb el nazisme, sinó que, segons deia Franklin D. Roosevelt en privat, era directament un nazi. En un discurs radiat a tota la nació, Lindbergh, portaveu de luxe de la plataforma aïllacionista America First, far intel·lectual, resulta obvi, de Donald Trump, va advocar per una aliança amb Alemanya i el Regne Unit per aixecar «un poderós mur occidental de raça i armes que es pugui defensar tant contra un Gengis Khan com contra la infiltració de sang inferior».

Que Lindbergh, el primer home a sobrevolar l’Atlàntic sense escales, era un racista en quedava constància cada vegada que denunciava que el cine, la ràdio, la premsa i el govern dels Estats Units estaven en mans dels jueus. La seva és una de les figures més fascinants i tràgiques del segle XX. L’escriptor Bill Bryson, que es recomana aquí llegir en aquests dies de confinament, retrata amb anècdotes formidables aquell heroi en un dels seus llibres, ‘1927, el verano que cambio el mundo’. Lindbergh va tenir el món als seus peus. Serveix com a brevíssim exemple el titular que va dedicar un diari nord-americà a la seva gesta aeronàutica: «L’esdeveniment més important des de la resurrecció». Això és un titular i la resta són punyetes.

El cas és que tot aquell halo d’Hèrcules modern es va esfumar de la nit al dia quan va començar a adular Adolf Hitler en públic. L’estrèpit de la seva caiguda és crucial tenir-lo en compte per comprendre la teranyina que teixeix ‘La conjura contra América’ i la seva relectura en el dia d’avui. David Simon, responsable de l’adaptació seriòfila de la novel·la, va anar a la recerca dels consells de Roth per ser fidel a l’esperit de la seva obra, per retratar amb encert el mal que pot desencadenar aquesta idea ‘lindberghiana’ de l’‘America first’. El que li va aconsellar Roth, tità sense pietat de la literatura mundial, és que s’abstingués de buscar similituds entre Lindbergh i Trump. El primer, li va venir a dir, va ser malgrat tot un heroi, un home capaç de creuar l’Atlàntic en una mena de tenda de campanya voladora, perquè el seu avió, l’‘Spirit of St. Louis’, no era gaire més que això, una carcassa de lona motoritzada i amb ales. El llibre de Bryson és ric en detalls d’aquest tipus. Per alleugerir pes, la butaca del pilot va ser substituïda per una cadira de vímet i, en un detall que diu molt de Lindbergh, sembla que fins i tot va retallar les vores blanques dels mapes per economitzar.

Notícies relacionades

Mor Philip Roth, un tità de la literatura mundial

Un país de capuletos i montescos

La gesta de Lindbergh, quan es coneixen els detalls de com la va executar, no admet discussió. Comparar-lo amb Trump seria un despropòsit, però no perquè les idees de l’actual president dels Estats Units no siguin sovint també aterridores, sinó perquè la seva trajectòria és la d’un simple manefla amb fortuna. Un documental de Netflix, ‘Trump, and american dream’, així el dibuixa.

El que és interessant de ‘La conjura contra América’ és la seva lliçó implícita. Tot i que Lindbergh mai va aspirar a la presidència dels Estats Units, el cert és que aquells que abans l’idolatraven no van dubtar ni un instant a donar-li l’esquena quan es va revelar la seva faceta més fosca. Amb mig món ja en guerra, els nord-americans van concedir un tercer mandat a Roosevelt, l’home que va treure el país de l’avenc de la recessió del crac borsari de 1929 amb un programa polític que Pablo Casado, més d’un baró socialista i aquesta dreta indepe addicta a les retallades qualificarien avui de bolivarià o aneu a saber què. Va rescatar l’economia sense oblidar-se de les persones. Potser ‘La conjura contra América’ no és una ucronia. Potser (en el pitjor dels casos) la ucronia som nosaltres.