Miguel Ángel Fernández Ordóñez: «Ho passarem malament, però no terriblement malament»

Va ser a l’ull de l’huracà de la crisi del 2008. Miguel Ángel Fernández Ordóñez (Madrid, 1945) –l’anomenen M.A.F.O. (i l’ús d’acrònim indica poder)– va treballar braç a braç amb Miguel Boyer i va estar al capdavant del Banc d’Espanya quan Bankia va sortir a Borsa. Acaba de publicar un llibre, ‘Adiós a los bancos’ (Taurus), i té alguna idea sobre el dia després del Covid-19.

-¿Què fa algú com vostè durant el confinament domèstic?

-Cuinar.

-¿De debò? ¿Què?

–La meva especialitat són els menjars exòtics. Plats d’Orient Mitjà, l’Índia, Tailàndia. Les meves sopes ‘thai’ són fantàstiques.

-¡M.A.F.O. entre fogons!

-L’acrònim me’l va posar Francisco Fernández Marugán, el Defensor del Poble, a qui continuo tractant malgrat això. A mi no em fa gràcia. 

-És un privilegi d’influents

.-He estat en llocs de responsabilitat [va ocupar les secretaries d’Economia, Hisenda, Pressupostos i Comerç], sí; però mai he sigut ministre.

-Té autoritat per aventurar què ens ofereix la pandèmia

.-Ho passarem malament, però no terriblement malament.

-Consolador, però poc.

-Disminuirà el PIB, hi haurà pèrdua de competitivitat i d’ocupació, caigudes en borsa i patiran sectors com el turisme. Però mentre el virus no contamini els bancs, la crisi no tindrà res a veure amb la del 2008. No ens trobarem amb l’economia parada 10 anys, amb un 42% d’atur juvenil ni amb enormes augments de deute públic.

-Renoi de bancs.

-Si els bancs centrals donen prou liquiditat, la màquina no pararà i el cost serà assumible. Altrament, tornarem a tenir una crisi molt seriosa. Tot i que, de moment, no ho sembla.

-La del 2008 no ho semblava, i ho va ser

. -Molt pocs economistes espanyols vam escriure sobre que hi hauria una crisi econòmica. Jo vaig alertar del llegat de Rato, que esclataria a Rajoy i a Zapatero. Tot i així, al Banc d’Espanya vam rebre una carta d’uns inspectors que deien que Jaime Caruana, el meu antecessor, ho havia fet molt malament, però l’acabaven afirmant que calia estar tranquils perquè la banca estava bé.

-Vostè va ser responsable de donar llum verda a un rescat que vam pagar tots.

-L’irresponsable era no rescatar. Va ser intolerable tenir un president com Rajoy, que va dir que no ficaria ni un euro, cosa que va alarmar els mercats. En el sistema actual, si no salves els bancs, l'economia col·lapsa. ¿Què són 20.000 milions al costat de la paràlisi de l’economia?

-Hi va haver economistes que advocaven per deixar caure els bancs.

-Només es va deixar trencar Lehman.

-No obstant, ara afirma que no s’ha de protegir els bancs.-

Els diners bancaris són fràgils: un el fica, l’entitat pot no tornar-los i els bancs centrals estan obligats a salvar-los. Jo dic que no hi hauria bombolles ni crisis bancàries només si els diners estiguessin al Banc Central. Si un té un sistema de diners públic i segur, l’Estat no ha de gastar-se 20.000 milions, ni donar liquiditat als bancs, ni fer una assegurança de dipòsits. En el sistema de mercat, al tenir diners públics, es pot dir als bancs privats: «Facin el que vulguin». I surt guanyant el consumidor. 

-Del Banc d’Espanya, ¿va sortir amb dolor o amb sentiment de culpa?

-De culpa, gens. Vaig fer el que calia fer. UPD va acusar el Banc d’Espanya d’haver fet les coses malament en l’assumpte de Bankia. Hi va haver vuit persones investigades, el judici va durar gairebé un any i al final la justícia va dir que el Banc d’Espanya no hi havia tingut res a veure.

-Zapatero el va deixar de banda, després d’encaixar pulles per ser socialista.

-Quan Zapatero em va nomenar governador, molts van dir que jo anava amb el carnet a la boca. Però vaig deixar el partit el 2000 per escriure una columna setmanal en un diari amb total llibertat.

-¿Per què no va desmentir?

-No estic disposat a desmentir estupideses. En tot cas, la socialdemocràcia em continua semblant la millor solució per a un país: tant mercat com sigui possible, tant Estat com sigui necessari.

-Tebi progressisme.

-Soc socialdemòcrata en l’àmbit econòmic i liberal, en els temes personals: el divorci –que va aconseguir en aquest país el meu germà Francisco–, el matrimoni gai, els drets de la dona. Liberalitzar la banca em sembla socialdemòcrata.

-Fer passar el mercat per l’adreçador, també

.-Dir que cal carregar-se el mercat és absurd. Deng Xiaoping, introductor del mercat a la Xina, diu: «El perill és a l’esquerra».

-¿La desigualtat el preocupa?

-La que més em preocupa és la desigualtat infantil. Una de les coses bones del Govern de Pedro Sánchez –i no m’agrada gens això de derogar la reforma laboral– és haver creat un comissionat per a la pobresa infantil. És la més difícil de corregir.

-¿Va tenir una infància plàcida?

-Sí. El meu avi va arribar a Madrid, va començar per baix i va acabar dirigint un hotel. Jo, que soc el vuitè de 10 germans, ja vaig néixer en una burgesia il·lustrada.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿Era tan seriós com ara?

-Quasi sempre era el primer de la classe, tot i que jugava al futbol pitjor que els meus companys. Una frustració.