'Charité', les guerres mèdiques del XIX

A les plataformes seriòfiles hi hauria d’haver un racó del gurmet per a produccions com ‘The Knick’ (HBO) i, la que ara ve al cas, ‘Charité’, que habita a Filmin. La primera és una sèrie de culte. Dirigida per Steven Soderbergh, paraules majors, relata l’ascens professional i simultània degeneració personal d’un cirurgià a l’hospital Knickerbocker de Nova York l’any 1900. L’anestèsia encara era una loteria. Els aprensius s’haurien d’abstenir de veure’n els 20 formidables capítols o, curiosa expressió, fer el cor fort i capbussar-s’hi. Des de ‘molt en sèrie’ es recomana la segona opció. De ‘Charité’, per la seva part, es diu en ocasions que és la versió alemanya de ‘The Knick’. És, literalment, menys visceral, i per a aquests temps que dolorosament ens ha tocat viure és molt més oportuna, ja que l’acció se situa el 1888, en la molt real La Charité Universitätsmedizin de Berlín, on els doctors Robert Koch i Emil Adolf von Behring van desenvolupar les cures contra la tuberculosi i la diftèria, terribles epidèmies llavors, letalment molt més temibles que el Covid-19. ‘Charité’ és, resulta obvi, molt oportuna, però també és alliçonadora, i no en el millor sentit.

‘Charité’ no és en realitat el ‘The Knick’ alemany perquè a la sèrie de Soderbergh el protagonista és, com hem dit, un professional del bisturí, gent admirable, sens dubte, però que fins a ben entrat el segle XIX no se la va considerar del gremi de la medicina. El més comú era que el barber de poble era alhora el cirurgià de la comunitat. O viceversa, si es prefereix. Deia Hipòcrates l’any de la picor abans de Crist que la guerra és l’escola del cirurgià, i era ben cert. El camp de batalla de Koch i Behring, en canvi, era un altre, tan minúscul que calia observar-lo a través d’un microscopi. Que a Behring se li ocorregués inocular als pacients sèrum sanguini d’animals que havien sobreviscut a la malaltia semblava, d’entrada, un disbarat. Ningú va intuir que en aquell líquid, apartades ja les cèl·lules de la sang, hi pogués haver un remei en forma d’invisibles anticossos. Va encertar-la.

‘Charité’ no és només una dramatització d’aquelles gestes mèdiques. És molt més. És un retrat sense endolcir d’aquella dècada vuitcentista en què l’antisemitisme ja bategava a Alemanya, gent d’altres ètnies s’exhibia al zoo de Berlín com a presumptes caníbals i a les dones se les tractava com a pàrvuls incapaços, el més comú a la major part del món llavors, cert, però preparat tot això amb mentalitat prussiana, que es diu aviat.

Notícies relacionades

'La conjura contra América' i, de passada, Espanya

'Daybreak', el món després del coronavirus

Com a sèrie és notable, però resulta descoratjadora perquè convida a preguntar-se, en plena quarantena, on ha quedat aquella primacia europea en la recerca mèdica, perquè, mentre Alemanya, en l’època que retrata ‘Charité, va posar les bases per trobar un remei a la tuberculosi, el tifus, el tètanus, la sífilis i altres malalties terribles, França, d’altra banda, contribuïa a la salut mundial amb l’escola de Louis Pasteur. Koch no era, per descomptat, només una ànima altruista. Sembla que la cabaretera Hedwig Freiberg, 29 anys més jove que ell i que va acabar sent la seva segona dona, era un al·licient per buscar la fortuna en la descoberta d’una vacuna eficaç, però del que no hi ha dubte és que tenia clar quin era l’enemic que calia derrotar, una cosa que no es pot afirmar amb rotunditat de la indústria farmacèutica moderna, una perfecta caixa enregistradora si es tracta de proporcionar medicaments d’ús permanent (antidepressius, ansiolítics, anticoagulants...), però que segons no poques veus inverteix garrepament, per exemple, en antibiòtics, perquè, total, els pacients els prenen només una setmana i es curen. Mal negoci. Qualsevol mal dia un bacteri tindrà enveja dels virus i ens donarà un ensurt de la mida del Covid-19. Potser veure ‘Charité’ hauria de ser aconsellable a les facultats de Medicina i obligatori a les conselleries i ministeris del ram.

Salut a tots.