Jaume Plensa: «Les coses importants en la vida són invisibles»

De petit, quan el seu pare tocava el piano, acostumava a ficar-se ‘dins’ per notar la vibració. El d’ara és un altre tipus de ‘tancament’, més silenciós, més angoixant també. L’escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955), que ha vist caure totes les cites de la seva aclaparadora agenda internacional, ha tancat el seu estudi de Sant Joan Despí –«no volia que ningú corregués riscos»– i ha obert el taller del seu cervell.

–Almenys, no era a l’altra punta del món.

–Tornava de Hawaii, passant per Pittsburgh, i vaig cancel·lar un viatge a Sant Petersburg (una de les meves escultures està instal·lada davant l’Hermitage) just quan Rússia començava a posar pegues a l’entrada d’espanyols. Un cop d’inspiració. Ara estaria allà.

–¿Com porta aquest gir inesperat?

–Estic completament en xoc, però fascinat amb el comportament de la ciutadania. És més espectacular que el dels polítics. M’horroritza que alguns estiguin més pendents del que passarà amb el mercat abans de si morirà algú més avui. El civisme m’emociona. Crec en la gent.

–La seva obra sempre va aspirar a generar silenci. Ho ha aconseguit.

–Jo buscava un silenci poètic, interior, que recuperés les vibracions del nostre cos. Aquest és un silenci inquietant; inclou el silenci dolorós de la malaltia i la mort.

–I els seus grans caps són en espais públics sense públic.

–M’emociona que la meva obra formi part de la comunitat. Chicago obre l’aigua del meu ‘Crown Fountain’, al parc del Mil·lenni, per anunciar la primavera. Això em fa molt feliç. A ‘Macbeth’ hi ha un moment en què diu: «Qualsevol nit, per llarga i ombrívola que sembli, té la seva alba». Som en una nit llarga i s’ha de tenir paciència per esperar aquell matí.

–El seu tarannà l’afavoreix. És pacient.

–Jo estic bé tancat, sí. No soc gaire social, és veritat; però adoro viatjar. M’encanta anar amb avió, perquè és on més soc amb mi mateix. I a casa, ara, és com si fos en un altre país, en una illa utòpica. De fet, el meu cervell és el meu estudi. Faig una cosa que no necessita llapis ni paper: pensar. Un tot sol, assegut, pensant. ¡Quina meravella! Arribes a llocs que mai havies imaginat. 

–En aquest ‘viatge’, ¿quines idees li afloren?

–Sembro llavors i arribarà el moment de la recollida. Quan tornem a disfrutar d’estar junts, l’art naixerà espontàniament. Mentrestant, veig una gran creativitat en les xarxes. La gent les transforma en un instrument de comunicació gairebé físic. Aquesta és la qualitat de l’ésser humà: la capacitat de transformar l’inesperat.

–¿Imagina una representació plàstica del coronavirus?

–No sé si va ser un presagi, però l’exposició que vaig fer al Palacio de Cristal del Reina Sofía es titulava ‘Invisibles’. Les coses més importants en la vida són invisibles. L’amor i l’odi ho són. El coronavirus ho és.

–Li agrada jugar amb les paraules. ¿Quina defineix aquest estrany escenari?

–La paraula ‘utopia’. És el que fa que l’ésser humà es mantingui dret i orgullós. La bellesa és un concepte utòpic; la busquem sense arribar-hi. Passem desastres naturals, guerres, pandèmies, i hi ha alguna cosa d’extraordinari quan les superem. Aquesta vegada, es tracta d’una lliçó de vida.

–¿En passa a net alguna en particular?

–S’han suspès exposicions meves a Chicago i Nova York, les fires de Basilea i Hong Kong; tot allò en què estava basada la meva economia. Veus que no serveix ser brillant, ni culte, ni dinàmic. I he tornat a apreciar la lentitud. Per a la primera exposició que vaig fer a París vaig escriure: «Lent, tres vegades més lent, ser tan lent com un diluvi». Ho havia oblidat.

–¿On troba el confort?

–He recuperat la novel·la negra i, sobretot, mai havia parlat tant amb la meva dona, la Laura [Medina]. Quan els meus tres fills se’n van anar de casa, vam tornar a ser com nòvios. Aquesta ruptura de la rutina ens ha tornat una mica això.

–¿Aventura què vindrà després?

–Soc un artista i la vida d’un artista sempre és d’una gran fragilitat. No ens posem tan nerviosos com empresaris i treballadors, que veuen el seu futur en perill. Un artista no té futur. Un artista és.

–Sí que deu saber què és el primer que voldria fer.

–Obrir les portes de l’estudi, retrobar-me amb la gent i festejar que tornem a construir les peces que vam deixar a mitges i que, segurament, hauran ‘evolucionat’ en la nostra absència. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–Potser Barcelona li encarrega –¡per fi!–una obra per a la ciutat.

–En tot cas, hauríem de deixar descansar Gaudí i als contemporanis permetre’ls deixar un llegat. Potser, després de tot això, serà una obligació moral celebrar Barcelona amb una cosa que fos tan inútil com viure, respirar, estimar-nos.