Luis Encinas: «A l'hora de la veritat, Messi no et salvarà la vida»

Va ser ‘l’home que va plantar cara a l’Ebola’, ho ¿recorden? A les fotos fetes a Conakry que va publicar la premsa, només se li veien els ulls, enfundat en una granota d’astronauta. Era el 2014, quan crèiem que els virus mataven lluny. Luis Encinas (Villaviciosa, 1969), infermer de Metges sense Fronteres, avesat a bombes biològiques a l’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica, és ara assessor sobre Covid-19 a Espanya.

-Almenys no porta aquell aparatós vestit que costava 40 minuts de treure.

-No es justifica. L’Ebola es propaga per contacte directe amb els fluids corporals d’un malalt. Aquest virus es transmet, en principi, per gotetes al tossir o esternudar.

-¿S’imaginava que treballaria en el primer món?

-Convertir-me en personal nacional em produeix estranyesa. Com el fet que familiars, amics i veïns em diguin: «Ai, com t’entenc ara que ho estic vivint».

-¿En el fons pensa: «Ja veieu, us crèieu immunes i no ho sou»?

-No entro en aquest tipus de consideració. Prefereixo valorar el fet que la solidaritat es revela en les situacions difícils. També aquí.

-¿La por als ulls és la mateixa?

-És idèntica, només que els ministeris de Sanitat de Kinshasa o Conakry, on cada any tenen quatre brots i viuen en permanent emergència, es posen de seguida les piles. Fa 80 anys que Espanya no passa cap situació d’aquesta magnitud: són gairebé mil morts per dia.

-«Estic preocupat», diu. ¡Vostè, amb la de visites a l’infern que ha fet!

-Quan vaig veure el focus a la Xina, em va preocupar sentir que Espanya deia: «Sabem molt bé com manejar-lo, no necessitem lliçons, posem quatre llits més i ja està». Com amb l’Ebola, quan el barco comença a tenir un forat, no s’ha d’esperar a l’enfonsament per reaccionar.

-Això, al principi. -¿I ara?

-Estem davant un virus des-co-ne-gut que ens posa en situació d’alta vulnerabilitat. En Metges sense Fronteres manegem les tres ‘c’: ‘coordinació’ –resposta clara i jeràrquica–, ‘col·laboració’ –entre hospitals, regions, països de la UE– i ‘canvi del comportament social’.

-¿I la ‘c’ de compassió? En els campanyes de l’Ebola vostè insistia molt a morri bé

. -També ara. És important vetllar per la dignitat de les persones al final de la seva vida; altrament, tindrem molts impactes personals, familiars i socials. I aquí ho veig poc. ¿Què passaria si el mort fos el pare, el germà o el fill d’un polític?

-¿Desaprova les presses per posar data a la normalitat?

-És que encara no hi ha llum al final del túnel. Això només és la punta de l’iceberg. No ens quedem en els números. Tot i que demà les ucis estiguin gairebé sota control, el xip de l’emergència és un altre. Cal tenir una fotografia exacta de quanta gent està afectada, de què passa als domicilis, a les residències, a les presons, i anticipar com gestionar el canvi d’hàbits socials.

-¿En quin sentit?

-Cal pensar com volem les ciutats demà, en un mes, en cinc anys. Des dels aires condicionats fins a la conveniència de posar els avis en residències. O, per exemple el fet que un futbolista cobri l’equivalent al pressupost d’un mes d’un hospital. Podem passar sense futbolistes, sense sanitaris no. A l’hora de la veritat, Messi no et salvarà la vida. 

-Ai, que toca os. ¿Assistim a la primera onada d’altres que vindran?

-Això és un senyal. Del canvi climàtic, dels errors de la globalització, de l’interès econòmic com a única guia. I la societat ha de ser actor, no espectador. El civisme no s’ha de reduir a quatre minuts d’aplaudiments a les 8. Cal preguntar-se en què pots contribuir com a ciutadà.

-¿Quan ens podrem besar?

-Ni demà, ni demà passat ni d’aquí a un mes.

-Ho pinta fatal.

-Hi haurà un abans i un després del Covid-19. El factor clau és si la gent té o no integrada la higiene social. Ara és una olla de pressió, tots ansiosos per inundar terrasses, bars i cines. ¡S’ha de demanar a la societat un canvi de comportament brutal!

-¿Tant?

-Han de saber quin tipus de transmissió hi ha per generar un autoaïllament. No obstant, és important besar i abraçar virtualment.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿Perdó?

Si no verbalitzem els afectes, l’impacte serà ‘heavy’. A l’Ebola funcionava la política de no tocar-se i era dur no abraçar un familiar o que s’aproximessin nens a qui amb una mirada els demanaves que no s’acostessin. Al tornar, m’hi havia d’acostumar. Després del confinament, es multiplica per sis o set el temps de tornar a la normalitat.