'El Ministerio del Tiempo', un vuitmil de la ciència-ficció

El ‘Ministerio del Tiempo’ (MDT) és el més excel·lent relat de la ciència-ficció espanyola des que Enrique Gaspar Rimbau va escriure el 1881, primer com a sarsuela, la qual cosa ja és la repera, l’esborrany d’‘El Anacronópete’, les injustament oblidades aventures de Don Sindulfo i la seva màquina per viatjar a altres èpoques, publicades finalment com a novel·la el 1887. Poca conya. H.G. H. G. Wells encara no havia tret del tinter ‘La màquina del temps’ (no ho faria fins al 1895) i, en el seu cas, era per anar a l’any 802.701, un futur governat pels Morlocks, que, perquè et facis una idea, és com serà el món d’aquí a 20 anys si els talibans del liberalisme econòmic tornen a agafar les regnes de l’economia després de la pandèmia o, més ràpid encara, si Vox governa Espanya un parell de legislatures. A ‘El Anacronópete’ hi tornarem després i amb justificades raons, però abans cal celebrar la tornada de l’MDT, ja que dilluns es va penjar a la web de RTVE un frugal tastet de la quarta temporada. Els ministèrics, o sigui, els ‘trekis’ de l’MDT, estan/estem d’enhorabona.

A l’espera que s’anunciï per a d’aquí a pocs dies la data de l’estrena del primer capítol de la quarta temporada, aquí van, abans de res, un parell d’informacions pràctiques. La primera és que la sèrie va fer mudances. Va traslladar els seus mobles de Netflix a HBO. També continuen de forma gratuïta a la web d’RTVE tots els capítols ja emesos, entre els quals, de molt oportuna revisita, el cinquè de la segona, en què l’agent Irene Larra, mentre assisteix al part de Carmen Amaya el 1918 en el Somorrostro barceloní, s’encomana ni més ni menys que de la grip espanyola i la porta al present. Sí, es confinen.

Potser els no ministèrics requereixin un aclariment. És la segona informació pràctica, un resum de l’argument. El Ministerio del Tiempo és un departament governamental, secret, per descomptat, amb arrels en l’edat mitjana. Ocult rere un vulgar portal de la plaça del Duque de Alba s’amaga un profund pou que dona accés a centenars de portes a través de les quals es pot viatjar a totes les èpoques, des d’Altamira fins a, més o menys, la penúltima ocasió en què l’Atlètic de Madrid va guanyar una Lliga. Els funcionaris de tal meravella arquitectònica, amb una estètica formidable que recorda la versió cinematogràfica de ‘La torre de los siete jorobados’, ho són de totes les èpoques. ¿Qui, per exemple? Ja que en el capitulet mostrat dilluns és funcionari de l’MDT ni més ni menys que Benito Pérez Galdós, quin home, el nostre Edward Gibbon, ja que els seus ‘Episodios Nacionales’ són, segons es miri, la decadència i caiguda no de l’imperi romà, sinó del peninsular. Deia Pérez Galdós dels dos grans partits que es van alternar el poder al segle XIX que no eren més que «dos ramats d’homes que no aspiren més que a pastar en el pressupost» i, ja profètic de la que seria el XX, va deixar escrit que «l’Espanya que aspira a un canvi radical i violent de la política s’està quedant tan anèmica com l’altra». No s’ha de descartar, per tant, que fos cert que aquell canari sense igual treballés per a l’MDT i, d’aquí, l’encert dels seus presagis. Li preocupava en el seu temps quantes dècades serien necessàries per deslliurar-se d’aquell «règim de tuberculosi ètica» que li va tocar patir i, passades unes 15, resulta que aquesta mateixa ètica d’alguns governants tan entusiastes de retallar en sanitat és ara coronavírica.

La genial essència de la sèrie és precisament aquesta, que la història d’Espanya és la que és, massa vegades tremenda, així que els agents de l’MDT tenen com a missió, agradi o no, evitar accidentals o premeditades alteracions del passat, tot i que això comporti fins i tot no avisar Federico García Llorca del seu destí fatal.

Aquest enfocament va ser la idea que els germans Olivares, Pablo i Javier, van tenir ja fa anys i l’èxit del qual, lamentablement, només va poder disfrutar el segon. Pablo va morir, no sense abans deixar molt clares les coses. «Això, germà, o ho fem bé o no ho fem. Això em va dir». El projecte va quedar sens dubte en bones mans. El currículum de Javier Olivares sembla el d’algú predestinat a crear l’MDT. Historiador, guionista de no pocs èxits de televisió i, en el seu dia, la qual cosa el defineix molt, redactor en cap de ‘La Luna de Madrid’, revista sense la qual la moguda madrilenya dels 80 no hauria cristal·litzat igual.

Ho va fer bé, com volia Pablo. Ja en la primera temporada hi havia en la manufactura de la sèrie fins a 20 de premiats amb un Goya, que es diu aviat, i ara, per a la quarta, en el que no pot ser més que una fenomenal notícia, ha llançat les xarxes als caladors del cine independent per a la direcció d’alguns capítols. A Anaïs Pareto, cineasta barcelonina formada a Cuba i Mèxic, li ha tocat viatjar al 1937 perquè el ‘Guernica’ de Picasso no pateixi contratemps. En una altra secció d’aquest mateix diari, ‘barcelonejant’, se l’admira.

No té Olivares cap problema a anticipar alguns dels personatges i llocs de la quarta temporada, com que el músic i actor Zenet ho clava com a Picasso. Tornen Franco, aquesta vegada amb la seva molt franquista senyora, un parell de reis, el ruïnós Felip V i l’ultraborbònic Ferran VII, el Museu del Prado, amb les seves mudances durant la guerra civil, Clara Campoamor i fins Pedro Almodóvar, rejovenit en la pell de l’actor Carlos Santos. No està malament. Però, qüestió de gustos, el millor potser és el merescut homenatge que l’MDT rendirà a Enrique Gaspar Rimbau i el seu Anacronópete, una nau que viatjava enrere en el calendari amb electricitat (la bombeta tenia només 10 anys de vida quan es va publicar la novel·la i Einstein, pare de les paradoxes temporals, era només una criatura) i que va permetre a Don Sindulfo visitar, entre altres destinacions, la batalla de Tetuan de 1860, la rendició de Granada el 1492, la Xina de l’any 300, Pompeia amb el Vesubi a punt d’entrar en erupció i, abans de posar rumb al mateix instant de la Creació, anar a la recerca de Noè, no pels seus evidents coneixements de nàutica, que va demostrar àmpliament tenir-los, sinó per saber com s’ho va fer per viure 950 anys, segons la Bíblia.

Meravellosament reeditada fa tres anys tal com era el 1887, amb les seves formidables il·lustracions de Francisco Gómez Soler, ‘L’Anacronópete’ és una exhibició de la torrencial imaginació del seu autor, un home de mentalitat oberta, avançat a la seva època, segur que lector de Pérez Galdós. En cas de conèixer-se, haurien travat amistat. Don Sindulfo viatjava en la seva moderna nau (‘Tardis’, la del Doctor Who, seria un simple utilitari al seu costat) en companyia d’amics, criats i algun amor no correspost, ja que per alguna cosa era al principi una sarsuela. També pugen a bord en una de les aventures, per dir-ho finament, com antany, diverses dones d’aquestes que fumen, que descobriran la importància de no oblidar-se a l’equipatge l’imprescindible ‘fluido García’, que evita que els passatgers rejoveneixin o envelleixin en els trasllats temporals. Elles s’emporten un ensurt quan els seus jerseis de llana, mancats del fluid, es converteixen de nou en ovelles que ronden per l’interior de l’Anacronópete.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

«Figurem-nos que el món és una llauna de pebrots de la qual no hem extret l’atmosfera», explica Don Sindulfo per il·lustrar la lògica del seu invent. I té la seva gràcia, perquè és cert que dins d’una conserva, sigui de pebrots o de sardines, si està ben segellada, el tic tac del rellotge és un altre. Que Olivares hagi recordat Gaspar Rimbau l’honra.

Aquella novel·la és, sens dubte, un dels vuitmils de la ciència-ficció espanyola. El K2 de la literatura fantàstica espanyola. El ‘Ministerio del Tiempo’, tant o més imaginativa encara, és l’Everest del mateix gènere. Llarga vida, doncs, a l’MDT.