Més real que fictici

Vivim en una novel·la i en som els protagonistes. Una obra coral que desplega davant del desconegut una pluralitat de situacions, sentiments i reaccions inimaginables. O no. Una obra de ciència-ficció que fa un temps, no massa, si hagués caigut a les nostres mans com a llibre ens hauria semblat inversemblant. Fins i tot pot ser que la deixéssim a la meitat per excessiva, irracional, fruit de fantasies desbordants canalitzadores de fets abusius, tensos, exasperants. Dels que posen les seves víctimes al límit extraient-ne el millor i el pitjor.

I aquí estem. Veient com les certeses de la nostra quotidianitat confinada ens situen entre aquelles línies llavors de dubtosa probabilitat. En canvi, són ara les nostres vides les que conformen els seus capítols. Complexos, temorosos, claustrofòbics. Amb una sensació d’estar sota vigilància permanent, control absolut de l’ull que tot ho veu, de la manipulació informativa, de les advertències amenaçadores del Gran Germà de George Orwell de ‘1984’. Just ara que se celebren els 20 anys del programa que va canviar la història recent de la televisió. Dues dècades després que s’iniciés el confinament voluntari d’uns concursants que, recordats avui, van ser àngels anunciadors de dimonis posteriors.

L’equivalent a l’Habitació 101

Així, quatre lustres més tard de les dures crítiques a Mercedes Milá per definir aquell projecte com un estudi sociològic, ens veiem a nosaltres mateixos davant la pantalla, tancats i sotmesos al permanent escrutini col·lectiu i susceptibles candidats a ser cridats al confessionari. L’equivalent a l’Habitació 101 del referent de la literatura universal. Allà on s’adverteix el díscol per saltar-se les normes que mai van estar clares perquè, com a escarment individual, el grup prengui nota i visqui sota el temor de ser assenyalat.

Alhora, s’instrueix els pares sobre com han d’acompanyar els seus fills al carrer a partir de demà. Quant temps, distància i cauteles. Com si fossin uns despreocupats irresponsables. Igual que la resta del ramat controlat, pel que sembla inhàbil per posar-se una mascareta sense curs d’iniciació. Defensa per a la qual necessita targeta sanitària mentre es discuteix sobre si els nostres pròxims moviments poden dependre d’una aplicació del mòbil que registraria la proximitat a un afectat, empestat, per impedir-li pujar al metro, entrar en un bar o acostar-se a un estadi. I tot pel bé de la salut pública, eufemisme que ni tan sols amaga el temor real: bloquejar els centres hospitalaris en mans d’un personal d’excepció, entregat a la causa i per a qui sonen els aplaudiments de les vuit  com si amb això n’hi hagués prou per compensar-los del llarg càstig a què se’ls ha sotmès durant 10 eterns anys.        

Herois d’una tragèdia grega

Sí, som herois d’una tragèdia grega amenaçats pel cor mentre els enemics del poble s’aprofiten de la nostra actitud acrítica per treure’n partit polític, electoral, sectari, especulatiu, laboral, econòmic, xenòfob. I tot a partir de la por, el tallafoc social més eficaç.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Sabem que les pandèmies han sigut grans personatges de la història. I que durant segles han protagonitzat relats, mites i llegendes. Un mal invisible, com recordava ‘Le Monde’ aquesta setmana, capaç de matar més que una guerra. Un cataclisme que costa d’acceptar i entendre i que ens situa davant un altre gran risc: que a força del temor inoculat la nostra llibertat quedi retallada una mica més. Per això, en frase d’Iñaki Gabilondo, mentre ens preguntem quan sortirem al carrer no ens preguntem com trobarem el carrer.