Javier Cercas: «Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017»

Mentre no arriba el Sant Jordi oficial –el del juliol–, les llibreries ‘online’ van situar ‘Terra Alta’ (Premi Planeta 2019) entre les tres novel·les en castellà més venudes durant el desventurat 23 d’abril. Aliè als cants d’algoritme, Javier Cercas (Ibahernando, Càceres, 1962), confinat a Verges, escriu la segona entrega d’aquesta ficció tan diferent –que no infidel– a les anteriors.

–Ja havia mutat vostè abans que el virus.

–En els últims anys hi ha hagut coses que m’han canviat. Tinc la sensació d’haver entrat en una selva desconeguda. Això és fantàstic,perquè a una certa edat, i si les coses t’han anat raonablement bé, corres el perill de convertir-te en un imitador de tu mateix. 

–¿Què va obrar el canvi?

–La tardor del 2017. Em va tocar profundament. Va canviar la visió del que havia sigut la meva punyetera vida. Quan la Història en majúscules arriba, es fica dins de casa i et canvia a tu i la relació amb la gent. Aquesta crisi és terrible, però m’afecta menys del que em va afectar allò. Va ser brutal.

–Es va mullar, i el Rei va elogiar la seva «valentia».

–El Rei representa l’Estat democràtic. Però, com deia Jules Renard, quan algú em fa un elogi, no necessita repetir-me’l dues vegades, ho entenc a la primera. Porto pitjor els insults i els atacs.

–El sobiranisme està en silenci.

–No el percebo. El Govern no segueix en cap altra cosa. No veig, com alguns, que això sigui el final de la crisi catalana.

–Mentrestant, ¿quins records té del present?

–L’estranyesa. Alguns dies, la ràtio de morts a Espanya ha sigut molt superior a la de la guerra civil. I això passa al teu voltant i saps que tindrà conseqüències econòmiques terribles. La incertesa genera por i la por és el més perillós del món. Walter Benjamin deia que la felicitat consisteix a viure sense temor. Això ara no és possible. 

–¿El consola deslliurar-se del futbol i dels sacsejos de la promoció?

–Si això no fos una catàstrofe col·lectiva, seria una benedicció individual. Els escriptors, per voluntat pròpia, ens tanquem per llegir, escriure i pensar en les musaranyes.

–¿El paisatge dona per a ficcions?

–La literatura, a diferència del periodisme, no explica el que passa quan està passant. La batalla ha d’acabar, ha de baixar la pols, comptar els ferits i els morts. 

–Acostuma a dir que la novel·la viu del conflicte i el dolor.

–La veritat –que és complexa i sovint sona lletja– és que el que és dolent per a la vida és bo per a la literatura. Els escriptors som bèsties carronyeres o, en el millor dels casos, alquimistes que converteixen l’horror en bellesa. Per això la literatura és útil. Però no sabem el sentit de tot això. No ho saben ni els epidemiòlegs ni els economistes.

–Així, de sobte, ¿en què pensa?

–En una frase d’Abraham Lincoln presa d’una dita popular: «‘Don’t change horses in midstream’» («No canviïs de cavall al mig del riu»).

–¿I això?

–N’hi hauria prou amb aquesta raó perquè els polítics recolzessin el Govern i després, una vegada travessat el riu, a retre comptes. M’avergonyeix veure el comportament de determinada gent que diu que li importa el seu país. No veig cap altra manera de ser lleial al país que ser lleial al Govern.

–¿Pedro Sánchez funciona com a arquetip?

–No m’agradaria estar a la seva pell. A mi em crida l’atenció Fernando Simón, un desconegut al centre del focus. I em posen dels nervis alguns intel·lectuals.

–¿Qui per exemple?

–El filòsof italià Giorgio Agamben, que primer va dir que l’epidèmia no tenia importància, i després, quan s’acumulaven els morts, que el confinament era una estratègia dels estats per acabar amb les llibertats. Aquesta incapacitat per atenir-se a la realitat em destrossa. 

–La tensió entre llibertat i seguretat és real.

–És una oportunitat per als aspirants a dictadors, per descomptat. Viktor Orbán ha abolit pràcticament l’estat de dret. Això no vol dir que desacreditem el fet de confinar-nos aplicant un article de la Constitució, renovant-lo cada 15 dies i sotmetent-lo a control parlamentari.

–Escolti, ¿la seva pàtria on és?

–La paraula ‘pàtria’ només té un sentit net, que és el que li donava Cervantes: un lloc petit on tens els teus records i la gent que estimes.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿Verges? ¿Ibahernando?

I Girona, on viu la meva mare, i certs barris de Barcelona també. Soc molt afortunat.