'Nuestro planeta', últim avís i, a més, gratis

De poques sèries, documentals o de ficció, es pot afirmar que són imprescindibles. Aquesta ho és. Més, si és possible, ara. ‘Nuestro planeta’ és un urgent recordatori que després de la pandèmia continuarà pendent de solució una amenaça molt més gran, la climàtica, curiosament negada pels mateixos marxantons que discuteixen la perillositat del Covid-19, com Jair Bolsonaro, Donald Trump i, si encara segueix tan ignorant, aquell cosí de Mariano Rajoy, catedràtic de Física, que el 2007 era la veu de referència en aquesta matèria per al llavors president del Govern espanyol. Som el que mengem, sí, i també el que votem.

Netflix, en realitat, ha penjat a Youtube una desena de documentals, però aquest mereix una menció especial no només pel seu relat admonitori i per posar el focus en algunes d’aquestes espècies que ja viuen, com diu Attenborough, «a les fronteres del canvi climàtic», sinó també perquè la infinita qualitat de les seves imatges fa empal·lidir qualsevol treball anterior en aquesta matèria. No és sobrer recomanar (això només per a subscriptors de Netflix) el visionament de la mitja dotzena de continguts extres sobre com es van rodar algunes de les escenes, perquè una cosa és veure des del sofà el ball nupcial de l’ocell del paradís de Pennant (qualsevol mascle de la ‘Parotia sefilata’, com a seductor, empetiteix Giacomo Casanova a la categoria de vulgar pagafantes d’institut de secundària) i una altra, molt diferent, haver de rodar present qualsevol escena a les selves de Papua, en les quals l’home blanc només va començar a endinsar-se, i molt poc ho ha fet encara, el 1930, requereix un coratge de la talla d’un tauró.

Val la pena obrir aquí un parèntesi en aquest 34è capítol de ‘Molt en sèrie’ i, abans de prosseguir amb les lloes a ‘Nuestro planeta’, fer una oportuna recomanació literària en especial ara que el turista sembla també una espècie severament amenaçada. Ve molt al cas. És un llibre de viatges únic. El títol potser desorienta. ‘El turista desnudo’ és el viatge catàrtic que Lawrence Osborne inicia en un lloc on la riquesa és pornogràfica, Dubai, prossegueix a l’entrecuix del món, Bangkok, ‘Hedonòpolis’, segons l’autor,  i culmina en un destí que cap turoperador, per molts arrestos que tingui, és capaç d’incloure al seu catàleg, el mes recòndit de les selves de Papua, les cases arbòries dels kombai, un lloc encara en la prehistòria, on potser el pitjor no sigui acabar com Michael Rockefeller el 1961 quan es va acostar per allà, assaonat i rostit a la pedra, sinó que un indígena pretengui vestir-te amb el vestit típic regional, és a dir, com un Adam però amb una closca de carbassa en lloc d’una fulla de vinya, la qual cosa –explica Osborne, majúscul escriptor— obliga abans a «replegar el prepuci del membre pecaminós i introduir tot l’òrgan dins del cos». Osborne va declinar sàviament l’oferta: «Pel que sembla, la primera vegada que algú ho feia acabava vomitant i desmaiant-se, però allò, sense cap dubte, et feia ser un d’ells».

Notícies relacionades

¿Què grunyen els senglars?

'El Ministerio del Tiempo', un vuitmil de la ciència-ficció

‘Nuestro planeta’ s’endinsa a les selves de les Osborne va sortir fet un ‘ecce homo’ i ho fa per regalar a l’espectador una inimaginable millor gravació de l’ocell del paradís de Pennant en plena festa de la seducció. I proeses igual d’audaces realitzen altres equips de rodatge per obtenir escenes úniques del tigre de Sibèria, de 10.000 dofins en una jornada de pesca o d’un grup de taurons que, en qüestió de normes d’etiqueta a la taula, se les salten totes tot i que el dinar se serveix en plats de coral. Aquesta és una sèrie superba i, alhora, descoratjadora, perquè la mateixa espècie de mamífer (nosaltres) que és capaç de posar-se en perill per captar en 4K la infinita bellesa natural de la Terra pot, simultàniament, comportar-se com el més letal dels coronavirus amb la resta del regne animal.

Allò d’aquell senglar al qual el març passat li va agafar per baixar per Balmes fins a la Diagonal i altres similars incursions bestials en altres nuclis urbans de mig món són sens dubte un senyal. L’escriptor noruec Morten A. Stroksnes explica en el seu inclassificable ‘El libro del mar’ que la segona guerra mundial va ser per a les tonyines del Cantàbric un inoblidable lustre de pau, ja que la por de les mines i dels torpedes dels U-Boot alemanys va deixar a terra la flota pesquera. La població de tonyines es va recuperar miraculosament durant aquell parèntesi bèl·lic, gairebé igual que la de les balenes des que el 1986 se’n va prohibir la caça amb finalitats comercials. Que Netflix hagi obsequiat ara a través de Youtube qui ho desitgi amb aquesta obra mestra documental batejada com ‘Nuestro planeta’ és, com hem dit abans, no només un simple gran plaer televisiu, sinó una advertència que la Covid-19 no és, tot i que ho sembli ara, la pitjor de les amenaces a què s’enfronta la nostra espècie. L’actual crisi sanitària podria ser una oportunitat per redirigir el curs de la història, però això, n’hi ha prou amb treure el cap pel balcó de la política diària, només seria possible en un altre món, no en el nostre.