Nacho Fresneda: «Ara em sorprenen els petons del cine»

 

 

–¿Què diria Don Alonso en aquest camp de batalla

? –«Mai deixem ningú enrere».

–Podria «entrar» en la porta del 30 de desembre del 2019, a Wuhan, i canviar aquest desastre. –

Tant de bo. Però, ja sap, a ‘El Ministerio’ treballem perquè la història no canviï. Em va molestar molt no poder «salvar» Lorca al final de la primera temporada, que també va ser el comiat de Pablo [Olivares, coguionista al costat del seu germà Javier, mort a causa de l’ELA]. La sèrie és un entreteniment pop, però em vaig emocionar.

–Ha canviat els guants de cuir pels de làtex. -S’

han convertit en complement obligatori enmig d’aquesta tragèdia. Soc a València, on vaig decidir mudar-me fa un any per ser a prop dels meus pares, que són grans.

–València es lamenta per no haver passat de fase.

–No entenc aquesta carrera, ni l’ús de termes com «guerra» o «suspendre». Jo estic amb Múrcia, amb Galícia, amb Madrid... Potser és perquè soc de la Manxa, em vaig criar a València, he treballat a la capital i els meus fills i la meva dona són de Barcelona.

–Un aclariment: ¿va néixer a Villanueva de la Fuente o a Quart de Poblet

? –Els meus pares venen de la Manxa i jo vaig néixer a l’hospital militar de Quart de Poblet, que és una miqueta com néixer a Guantánamo.

-¿Pare militar?

-Guàrdia Civil de Trànsit. Una bellíssima persona que no obeeix gens a l’estereotip.

–¿Inspiració per al seu soldat dels terços de Flandes?

– Ve més del contacte amb la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, de la meva formació en vers i en lluites tècniques, del meu gust per l’esgrima.

 

 

–¿A casa van veure bé la seva vocació?

–No ho entenien, no; però em van deixar equivocar-me. «Quan vegis que això ja no, tu tranquil, et busques una altra cosa», deien. Ni al meu barri –el Chaparral, que llavors era una miqueta marginal–, ni per la meva procedència de gent de camp es preveia el gir de guió.

–Era un jove heavy

. –Quan tenia 17 anys, l’institut ens va portar a un recital de Lorca i Miguel Hernández organitzat per la Fundació Shakespeare al Palau de la Música de València. Era la primera vegada que anava al teatre. Vaig anar-hi amb actitud de riure, però quan van obrir la boca, em van trastocar.

–Un moment epifànic. –

Als dos anys, com que estava molt perdut, em vaig presentar a unes proves en la fundació. Em van posar una espasa falsa a la mà i un text de ‘Macbeth’ i vaig al·lucinar. Així va néixer el meu amor pel vers, un patrimoni espanyol que m’interessa i no la bandereta, que després els de la bandereta no saben parlar. Em van ajudar molt Jaime Pujol i Carles Sanjaime. Vaig tenir sort, tot i que lamento tenir llacunes a nivell cultural. 

–Bé, té un grapat de premis. El Fotogramas de Plata, el de la Unión de Actores

... –Mai vaig esperar que les coses m’anessin tan bé. De vegades penso: «¿Com he durat tant?». Però com que prefereixo que ningú se n’adoni, m’ho callo. Em sento respectat per la professió.

–No sol. Han demanat un minut de silenci per la «desaparició» de la seva cua. –

¡Que bonic! Això és cosa de les fresnediers, un grup de Twitter que em dona suport de manera incondicional. M’agafa a una edat en què ho visc amb naturalitat.

-I a Villanueva de la Fuente han posat el seu nom a un centre cultural

. [Riu] Em va fer molta vergonya, però per als meus pares va ser un dels dies més feliços. El més graciós és que José Mota és de Montiel, un poble al costat, i entre els habitants hi ha rivalitat.

–Existeixen baralles per ficcions

. –En recordo una entre dues senyores. Una deia que jo era el metge d’‘Hospital Central’ i l’altra, que era el proxeneta de ‘La reina del sud’. Vaig acabar abraçant-les.

 

 

–Demostra la seva versatilitat. –M’agrada

canviar de registre. En aquest confinament s’han estrenat ‘El silencio del pantano’, on interpreto un personatge marginal, Falconetti, i ‘Madres’, en la qual faig de professor universitari covard.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿Què passarà amb les pel·lis i les sèries sense petons ni cops de puny?

–¡No m’ho vull ni imaginar! Sorprenen els petons del cine anterior a la Covid-19. Però en sortirem i tornarem a abraçar-nos i a pegar-nos, que és una de les meves especialitats.