'Into the night', per si amb la pandèmia no n'hi havia prou

A ‘Into the night’ es va arribar aquí, en ‘Molt en sèrie’, de carambola. La patrulla creadora d’‘El Ministerio del Tiempo’,amb Javier Olivares al capdavant, va penjar a Twitter fa una setmana un dels rànquings que TV Time (una cosa semblant a una comunitat virtual d’amants de les sèries establerta als Estats Units) va elaborar amb les produccions amb més ganxo mundial la setmana del 4 al 10 de maig. En el número 10 s’havia situat molt merescudament la formidable producció de Globomedia i Mediapro, visitable a la web de RTVE i a HBO, i això que només s’havia emès llavors un únic capítol de la quarta temporada. Encara havia d’arribar el segon, per a molts, el millor de la sèrie fins ara.

El cas és que ‘Shows on the rise’ –així s’anomena la llista– era tota una invitació a tafanejar. El primer lloc l’ocupava ‘Solar Opposites’, sèrie d’animació literalment invisible a Espanya. Llàstima. En el segon lloc hi havia un altre treball d’animació, ‘The Hollow’, aquest sí disponible a Netflix. Apta potser només per a menors. En el tercer, quina alegria, brillava amb llum pròpia l’última recomanació d’aquesta secció, ‘Dead to me’, un diamant.

Notícies relacionades

'El Ministerio del Tiempo', un vuitmil de la ciència-ficció

'Dead to me', humor negre de dona

El rànquing continuava amb propostes només disponibles als Estats Units fins que, al setè lloc, que no està malament, sortia ‘Into the night’, sèrie belga inspirada en una novel·la de ciència-ficció polonesa, una estranya combinació, ja que Bèlgica és un lloc políticament més surrealista que Magritte i Polònia és un país que idolatra Joan Pau II com un velló d’or. Jacek Dukaj, l’autor de la novel·la de ciència-ficció en què llunyanament s’inspira ‘Into the night’, es polonès. L’argument, sense revelar res que no se sàpiga des del minut 1, se sustenta sobre la premissa que, durant una alba qualsevol, el Sol, sobrecarregat de rajos gamma, passa a ser literalment mortal per a la vida a la Terra. Això dona una mínima oportunitat de sobreviure a qui la catàstrofe sorprèn de nit, així que, amb estructures narratives semblants a les de ‘Perdidos’, un grup de persones es confina en un avió en permanent vol cap a l’oest, amb parades només proveir-se, per trobar remei a la seva situació i per dirimir les seves vulgars disputes humanes en ple fi del món; vaja, com si als adinerats veïns del carrer Núñez de Balboa de Madrid els donés per muntar una versió ultradretota del ‘Novecento’ de Bertolucci en ple Covid-19. Podria ser pitjor, podria ploure. Podria ser pitjor, podria haver-se d’afrontar l’actual pandèmia enmig de la més grotesca de les èpoques polítiques.

‘Into the night’ se suma a la infinita llista llibres, pel·lícules i sèries que des de l’any del catapum (la Bíblia, per exemple) anuncien un ampli assortiment d’apocalipsi. Dilluns (això és un no parar) Netflix estrena la versió seriòfila de ‘Snowpiercer’, còpia per capítols de la pel·lícula d’idèntic nom que Bong Joon-ho (pare de ‘Paràsits’) va estrenar el 2013 i que al seu torn s’inspirava en un còmic francès dels 80. La idea, llavors, és que les engrunes de la Humanitat sobrevivien en un tren de 1.001 vagons que de manera permanent feia la volta a una Terra congelada, això sí, conservant el pitjor del seu passat, un repartiment avariciós de la riquesa. Al vagó de cua sobrevivia el més baix de la societat. Als vagons davanters, Núñez de Balboa. A l’avió d’‘Into the night’ les misèries són unes altres. Si els ve de gust saber-ne més, ja ho saben, pugin a bord.