Sandro Rosell: «Esperava que a Brians em rebessin com a Braveheart però no»

–¿Què ha sigut tot això

? –Una ‘vendetta’. Qui ho inicia és una sola persona, capaç de mobilitzar les clavegueres de l’Estat. I una vegada posa la roda en marxa en un ambient propici, de xoc entre estats, se sumen altres que no necessàriament hi han d’haver posat gasolina.

–Ho té tot molt clar, veig

. –Tinc un quadro sinòptic que ocupa un DIN A3. Si admeten a tràmit la querella que he posat a la jutge Lamela hauran d’obrir una investigació interna, i si l’obren, haurà d’explicar per què va prevaricar en contra meu i a favor de Mediapro.

–¿No deu tenir mania persecutòria

? –Tinc molta informació. ¿Sap d’on?

–No.

–De dins de la presó. Polítics i empresaris de categoria que eren a Soto del Real, com que ja estaven presos, ho parlaven tot. Deien: «En aquella reunió hi havia tal i li van donar tal concessió».

–Va compartir barrots amb Rodrigo Rato, Luis Bárcenas, Ignacio González.

. –I 6.500 quilòmetres de voltes al pati donen per a molta conversa. Vaig anar lligant caps.

–Falten les proves. –L’ú

nica manera d’aconseguir-les és contractant detectius privats o provocant que ho faci d’ofici qui ho ha de fer. Malgrat que m’han acusat d’espiar correus, mai he espiat ningú, ni he ordenat a ningú que ho faci. Estic tranquil·líssim, com ho estava per l’assumpte del Brasil, el fetge d’Éric Abidal i el tema Neymar.

-Al seu llibre ballen noms. ¿Apareix el causant del seu infortuni?

-[...]

–Ha patit. ¿Vostè ha fet patir?

–He intentat no fer mal a ningú. Des que vaig presidir el Barça és cert que genero odi però no sé per què.

–A l’equip de Joan Laporta li va fer viure moments amargs

. –Quan agafes les regnes d’una entitat esportiva, si l’administració anterior ha deixat el club en pèrdues, estàs obligat per llei a presentar a l’assemblea una acció de responsabilitat. Vaig avisar que votaria en blanc i vaig donar motius per posicionar-se a favor i en contra.

–Amb la independència li passa el mateix. Juga al sí, però no.

–Soc independentista. Dit això, un empresari com jo paga un 70% d’impostos i, a canvi, no rep el mateix que es rep a Suècia. Quan sento «que els que més guanyen paguin més», penso: «¿Més del 70%?». Si continua així, els empresaris se n’aniran de Catalunya.

–¿Li ha passat pel cap anar-se’

n? –Malgrat que això es tornarà inhabitable, encara no. Sí que vull empadronar-me a Corçà [Baix Empordà], que és on he passat més temps des que vaig sortir de la presó.

–La seva dona, Marta [Pineda], diu que vostè li agrada més ara.

–Estic més tranquil. Em surten oportunitats de negoci i dic: «¡Bah, me’n vaig a l’hort!». Em quedo embadalit contemplant les orenetes, una cosa que abans era impossible.

–Jordi Cuixart també mirava ocells a Soto del Real.

–Un gran home, el Jordi. La seva estada a la presó és incomprensible. Jo diria que soc més espiritual. A Esade em vaig formar com a «tauró» [riu], però ara tinc molt present el Costa i Llobera, l’escola que em va educar en la solidaritat. M’emociona la bondat, la gent com el pare Paulino, que fa 26 anys que va a Soto del Real, un lloc de merda.

–Tot i així, es va sentir menys còmode a Brians.

–Jo esperava ser rebut com Braveheart, com un patriota, però no. A Soto era respectat –El ‘presi’ em deien– i aquí, només un empresari corrupte. A Catalunya no està ben vist ser conegut per tenir un cert patrimoni. 

–¿S’ha tornat més frugal?

–Tot el que sigui amb amics y família ho disfruto molt més. M’he fet més auster en tot allò que no és vital. A la presó em vaig adonar que vivia en una bombolla.

Notícies relacionades

Lamela, la més dolenta

L’encantadoraveïna del cinquè

–¿Què és la llibertat

?–És estar tancat sol al lavabo, és prendre’t una cervesa gelada quan tens set, és un ou ferrat de les teves gallines, és llegir un llibre sota d’una olivera, és abraçar qui estimes quan vols.