'Baron noir', l'hàmster de la corrupció

«Obra mestra», ha dit Iglesias. A ell li va recomanar, pel que sembla, Pedro Sánchez. La succinta crítica la va fer el vicepresident el 26 de maig. Total, que com un Filípides, ha tocat a casa fer des d’aquell dia una marató de categoria i arribar a temps d’exposar aquí un comentari sobre la sèrie, amb només una paraula primer, com si, exhaust, em faltés l’alè. «¡Bah!».

El capítol inicial és realment trepidant. Això és cert. Gairebé a l’altura de l’estrès d’‘El reino’, trepidant pel·lícula espanyola dirigida per Rodrigo Sorogoyen, radiografia excel·lent de les bambolines de la corrupció peninsular. A ‘Baron noir’, el mateix però al nord del Pirineu, el protagonista és el socialista Philippe Rickwaert, un imaginat polític de províncies que més que un vers lliure dins de l’esquerra és un amoral disposat a tot per poder recórrer al més ràpid possible el camí que va des d’una alcaldia menor del nord del país fins al Palau de l’Elisi.

Per les seves frases, que no estan gens malament, pot ser que el coneguin vostès millor. «Només hi ha dues classes de polítics, els que anteposen l’odi a les seves ambicions i els que anteposen les seves ambicions a l’odi». Ell és dels segons. De vegades, s’enfanga, és clar. La corrupció, ja se sap, és un terreny pantanós. Per a aquestes ocasions, té la seva pròpia recepta sobre com sortir airós de la situació. «Mirar a una altra banda, caminar dret».

L’hàmster de la corrupció

A l’hora de la veritat (qüestió de gustos o, potser, que això de la marató seriòfila és una disciplina extenuant a segons quines edats), Rickwaert, sempre submergit en tripijocs, acaba per semblar un hàmster dins de la roda, mascota avorrida per a alguns, hipnòtica per a d’altres.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La pregunta lògica de l’espectador pot ser que sigui, llavors, ¿quins apunts han pres de la realitat els guionistes? ¿És tan mesquina la política com a ‘Baron noir’ la presenten, amb militants que amb una agulla de ganxet treuen de les bústies familiars la propaganda del rival? ‘Peut-être’. Les campanyes electorals són com el xòped. Millor no saber de què estan fetes, dit això amb un cert coneixement de causa.

Inquieta que Iglesias promocioni la sèrie a les xarxes socials, perquè amb això dona pàbul als que sostenen que Rickwaert no desentonaria en el Congrés dels Cunyats, carrera de San Jerónimo, s/n. Que fos Sánchez qui l’aconsellés a Iglesias redobla aquesta tesi. No deixa de ser com si entre oftalmòlegs es recomanessin ‘Un chien andalou’ com a manual de cirurgia. Benvinguts siguin, en qualsevol cas, Sánchez i Iglesias a la nació seriòfila, i ja que compartim aquest país, el de la ficció per capítols, els recomanarem, no fos que se’ls passés per alt al seu dia, el ‘Dràcula’ de Netflix, sèrie més política del que sembla. En aquesta sucosa adaptació de la BBC, diu el comte, potser perquè al segle XIX va llegir John Stuart Mill (apuntat això per començar i acabar aquesta crònica amb un filòsof), que «la democràcia és la tirania dels desinformats». Si és així, doncs, llegeixin vostès molt, literatura i premsa, i, si ho desitgen, vegin ‘Baron noir’.