Abans que ens censurin 'Jo, Claudi'...

Aquesta setmana, per punt d’honor, ‘Molt en sèrie’ ha revisitat l’adaptació que el 1976 va fer la BBC del supervendes d’idèntic títol que el 1934 va publicar Robert Graves. Fa 44 anys allò va ser un joc de trons romà de fama mundial i, a Espanya, d’enorme impacte emocional. Els 12 capítols van ser disfrutats com un ‘crescendo’ d’intrigues i depravació i avui poden ser revisitats per a la reflexió. La primera, sense anar més lluny, que la mateixa BBC que llavors va posar en antena aquella sèrie ja no és la mateixa que aquestes últimes dues setmanes ha tret, com HBO, les tisores de podar, per exemple un capítol de la còmica ‘Fawlty Towers’ perquè considera que la ridiculització que John Cleese feia de les actituds racistes podrien no comprendre’s avui dia.

Les raons per les quals el 1976 es va portar al plató de rodatge ‘Jo, Claudi’ se m’escapen. Pot ser que fos simplement per plaer teatral, tot i que al llarg de la història Roma ha sigut un recurs literari, pictòric, escultòric i fins i tot filosòfic per denunciar el present sense jugar-se la vida. Shakespeare mai va escriure directament sobre la seva època, no fos cas que la fulla li tallés el coll i, de passada, la gorgera amb què l’adornava, i els pensadors de la il·lustració francesa van posar la lupa sobre la república romana i la seva posterior degradació imperial per censurar l’absolutisme monàrquic i redactar així els principis de la divisió de poders. ‘Jo, Claudi’, com a sèrie, ha envellit. Això és innegable. Els plans curts delaten la falta de pressupost, però la seva revisió sembla oportuna vist com són de caligulescos els temps polítics actuals. I no és cap exageració, ja que s’ha de veure que poc indistingibles que són els tuits de Donald Trump d’aquelles frases de Calígula recopilades per Suetoni per retratar el tercer dels emperadors romans. «Fereix-lo de manera que noti que es mor». «Que m’odiïn; mentre em temin...». I la meva favorita, pronunciada per decidir quins presos d’una fila llançava a les feres: «Des del calb fins a l’altre calb».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Fa dos anys (per resumir sensacions després de revisitar-nos ‘Jo, Claudi’), l’escriptora Catherine Nixey va publicar un audaç llibre titulat ‘La edad de la penumbra’, de lectura sempre recomanable, un assaig sobre com el fanatisme cristià va destruir a consciència el passat clàssic per construir un nou present sense marge per a la dissidència. Potser és que ens hem endinsat ja en una nova edat de la penombra, aquesta vegada laica, a costa de negar l’existència de Scarlett O’Hara, Rhett Butler i Basil Fawlty i, el que és pitjor, que la nova creativitat es dugui a terme amb una incòmoda cotilla.

Sort en tenim del ‘Celler Filmin’, ja que, com deien els clàssics, ‘in vino veritas’ (en el vi hi ha la veritat).