molt en sèrie

Abans que ens censurin 'Jo, Claudi'...

La bajanada de descavalcar clàssics pels seus avui incòmodes plantejaments convida a sospesar si és que ens endinsem ja en una segona edat de la penombra, aquesta vegada laica

yo claudio 1 car 1200

‘Jo, Claudi’ està en lloc segur a Filmin, ja que aquest gran celler de sèries i pel·lícules, sens dubte la millor pel que fa a grans reserva, ha deixat clar que no farà la bajanada que ha fet HBO, que en un atac de presentisme va decidir guardar al bagul ‘Allò que el vent s’endugué’ i, conseqüentment, no retirarà de les seves lleixes, per exemple, ‘El naixement d’una nació’, capítol ineludible de la història del cine tot i que alhora sigui una obra que enalteixi el Ku Klux Klan. De ‘Jo, Claudi’, amb aquestes censores mirades de la correcció política d’HBO, es podria dir que és una sèrie colpista (arrenca amb August, primer emperador i, per tant, botxí de la república), misògina (Lívia, dona d’August; Júlia, filla de tots dos, i Messalina, que no necessita presentacions, només són superades en perversitat per Calígula) i fins i tot homòfoba, ja que entre línies es retreu el que Edward Gibbon va destacar quan va detallar la decadència de Roma, que 13 dels 14 primers emperadors menjaven ostres i cargols amb idèntic plaer. Només Claudi, pel que sembla, era exclusivament heterosexual.

Els passos, matussers en el cas de Claudi, dels primers emperadors de Roma van causar commoció el 1976

Aquesta setmana, per punt d’honor, ‘Molt en sèrie’ ha revisitat l’adaptació que el 1976 va fer la BBC del supervendes d’idèntic títol que el 1934 va publicar Robert Graves. Fa 44 anys allò va ser un joc de trons romà de fama mundial i, a Espanya, d’enorme impacte emocional. Els 12 capítols van ser disfrutats com un ‘crescendo’ d’intrigues i depravació i avui poden ser revisitats per a la reflexió. La primera, sense anar més lluny, que la mateixa BBC que llavors va posar en antena aquella sèrie ja no és la mateixa que aquestes últimes dues setmanes ha tret, com HBO, les tisores de podar, per exemple un capítol de la còmica ‘Fawlty Towers’ perquè considera que la ridiculització que John Cleese feia de les actituds racistes podrien no comprendre’s avui dia.

Les raons per les quals el 1976 es va portar al plató de rodatge ‘Jo, Claudi’ se m’escapen. Pot ser que fos simplement per plaer teatral, tot i que al llarg de la història Roma ha sigut un recurs literari, pictòric, escultòric i fins i tot filosòfic per denunciar el present sense jugar-se la vida. Shakespeare mai va escriure directament sobre la seva època, no fos cas que la fulla li tallés el coll i, de passada, la gorgera amb què l’adornava, i els pensadors de la il·lustració francesa van posar la lupa sobre la república romana i la seva posterior degradació imperial per censurar l’absolutisme monàrquic i redactar així els principis de la divisió de poders. ‘Jo, Claudi’, com a sèrie, ha envellit. Això és innegable. Els plans curts delaten la falta de pressupost, però la seva revisió sembla oportuna vist com són de caligulescos els temps polítics actuals. I no és cap exageració, ja que s’ha de veure que poc indistingibles que són els tuits de Donald Trump d’aquelles frases de Calígula recopilades per Suetoni per retratar el tercer dels emperadors romans. «Fereix-lo de manera que noti que es mor». «Que m’odiïn; mentre em temin...». I la meva favorita, pronunciada per decidir quins presos d’una fila llançava a les feres: «Des del calb fins a l’altre calb».

Quin gran tuitaire hauria sigut Calígula si és cert el retrat que en va fer Suetoni

Notícies relacionades

Fa dos anys (per resumir sensacions després de revisitar-nos ‘Jo, Claudi’), l’escriptora Catherine Nixey va publicar un audaç llibre titulat ‘La edad de la penumbra’, de lectura sempre recomanable, un assaig sobre com el fanatisme cristià va destruir a consciència el passat clàssic per construir un nou present sense marge per a la dissidència. Potser és que ens hem endinsat ja en una nova edat de la penombra, aquesta vegada laica, a costa de negar l’existència de Scarlett O’Hara, Rhett Butler i Basil Fawlty i, el que és pitjor, que la nova creativitat es dugui a terme amb una incòmoda cotilla.

Sort en tenim del ‘Celler Filmin’, ja que, com deien els clàssics, ‘in vino veritas’ (en el vi hi ha la veritat).

Temes:

Sèries Molt en sèrie

Inicia sessió 0 Comentaris

Els passos, matussers en el cas de Claudi, dels primers emperadors de Roma van causar commoció el 1976

Quin gran tuitaire hauria sigut Calígula si és cert el retrat que en va fer Suetoni

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal