Kiko Veneno, aprofitar el moment

La perspectiva de veure’s encallat durant dos o tres mesos és el que el va fer arremangar-se. «Vaig pensar: ‘em centraré’. I el que he fet ha sigut aprofitar el moment». D’aquí han sortit cançons com ‘Días raros’, que donarà a conèixer d’aquí a unes setmanes i que «parla de la ciutat buida, amb els ocells cantant feliços». Perquè, etziba Kiko, «a la part verda del planeta li ha encantat l’epidèmia». I a ell, cuidar-se del seu quilòmetre zero. «Vivo en un poble anomenat Valencina, al costat de Sevilla, a la meva caseta amb jardí, i en aquest confinament li hem donat un impuls a l’hort», explica precipitant-se en un monòleg sobre la voracitat de l’ésser humà i la importància de les verdures que ens entaforaven les nostres mares amb la forquilla aixecada. Ell mateix es talla. «¡Però parlem de música!».

Amb el radar ben actiu

Molts artistes ens han confessat que haver-se vist en una situació imprevista com el confinament els va fer buscar refugi emocional en les obres clàssiques, troncals, associades a les seves arrels o transmissores de solidesa. Doncs bé, amb Kiko Veneno és exactament al revés. Com si el que li donés seguretat fos el que és nou, el que no s’ha planificat, com a presagi de la feliç continuïtat de la humanitat, ens parla de la Kora, «una noia de 17 anys de Barcelona que fa coses simpàtiques» (té unes quantes cançons a les xarxes i potser cola la seva veu a ‘Hambre’), i de Cristian de Moret, músic de «flamenc nou», encara sense disc, «pianista amb formació de conservatori i creativitat màxima». I d’Antonio Lizana, aquest amb quatre àlbums d’«avantguarda i flamenc».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Presidint el quadro, el Niño de Elche i la seva ‘Colombiana ’. Mira que li han donat pals, a l’home, des de les tribunes més canòniques. «Però a ell li agraden els desafiaments, té una creativitat enorme, amb una part musical i una altra d’activista i de ponent. I és valent, en aquest món tan academitzat com és el del flamenc».

Dylan, aquest oracle

¿I els clàssics? A aquests ja no fa falta dedicar-los més temps. «Els tinc dominats; els vaig escoltar de jove i els porto dins». Gairebé diríem que literalment. «De vegades m’estiro, em relaxo i els escolto en la meva ment: Beatles, The Allman Brothers Band, Beethoven...» Com al mestre Dylan, a l’últim disc del qual encara no s’ha acostat. «He llegit una lletra i no em fa falta més. Amb només una estrofa ja em va entrar una cosa pel cos... Com llegint Henry Miller o Lorca». ‘Murder most foul’, la peça de 17 minuts que es remunta a l’assassinat de Kennedy per parlar-nos del present. Cançó popular exponencial, de mirada esfèrica. «Seixanta anys després, quan la gent ja l’havia oblidat, Dylan fa que la gent pensi en la història. ¡Aquesta és la nostra obligació! Si no entenem com van viure els nostres pares, com van patir la guerra, això i allò..., ¡no tenim dret ni a parlar de futbol!.