'The Politician', 'boomers' contra mil·lennistes

Netflix, la farmaciola més comuna en la majoria de cases, acaba d’estrenar la segona entrega de ‘The Politician’ i, deu ser per l’abús (15 capítols en tres dies, dues temporades de cop, sobredosi), però se’n poden treure interessants lliçons: que Gwyneth Paltrow és en aquesta ficció esbojarrada l’Artur Mas de Califòrnia,  no perquè l’expresi recomani ènemes de cafè per fer més suportable el viatge a la promesa Ítaca (Paltrow, els aconsella, i coses pitjors fa), i, segona lliçó, que la lluita a les urnes, segons es miri, ha sigut sempre, des de l’any de la picor, tan sols una baralla intergeneracional entre els més vells i els nous, actualment, entre ‘boomers’, és a dir, els fills del ‘baby boom’, mundòfags que d’aquest planeta només hem deixat els ossos rosegats, i els mil·lennistes, els desheretats nascuts en l’últim sospir del segle XX i als quals, si es despisten, els disputaran el poder els de l’anomenada ‘generació T’, o sigui, la que ha crescut amb un ‘smartphone’ entre els dits des de nadons.

Anem per parts. ‘The Politician’ és una sèrie ambiciosa. El protagonista és Payton Hobart, estudiant d’una elitista escola de Santa Bárbara que es postula com a president de l’associació que representa els alumnes al claustre com a simple primer pas, segons diu, per arribar a la presidència dels Estats Units. La segona temporada, sense revelar aquí res que aigualeixi la festa, és només un segon pas en aquesta carrera política.

La sèrie és ambiciosa, perquè se suposa que en futures entregues s’entreveurà en l’horitzó la silueta de la Casa Blanca, un camí que obliga a no decebre els espectadors. Tot i que la primera temporada pateix un preocupant constipat durant un parell de capítols, el cor de la segona batega amb força. És en aquesta en què Artur Gwyneth Mas Paltrow proposa ni més ni menys que un procés per a Califòrnia, amb l’argument que el matrimoni entre aquest ric estat del Pacífic i la resta dels EUA és «un matrimoni fallit». Amb un 91% d’aprovació en els sondejos, rep un consell: «Aprofiti el moment i faci promeses impossibles de complir, la gent mataria per vostè». De vegades, la ficció, quan sembla real, espanta.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

‘The Politician’ es presenta a Netflix com una queixalada lleugera, un pica-pica sobre la política, però per poc que s’hi entra se’n descobreix la profunditat. Payton se sobreposa a les ensopegades juvenils igual que a Obama no li va passar factura en la seva carrera presidencial haver consumit cocaïna o a George W. Bush, el mateix, però amb l’abús de l’alcohol. Són exemples que l’equip de Payton esmenta quan aquest pateix el que sembla que és el seu particular ‘chappaquiddick’, que és com als Estats Units anomenen una ensopegada política insalvable, en record a l’accident de trànsit que va posar fi a la carrera del senador Ted Kennedy. A Espanya, per cert, el ‘chappaquiddick’ és un concepte tan difícil d’importar com de pronunciar. Prengui’s el cas d’expresidents com Felipe González i José María Aznar. El primer, incapaç d’aclarir una ics en una simple equació terrorista de primer grau. El segon, responsable de la més pinochesca mentida política dos dies abans d’unes eleccions, després de l’atemptat de l’11-M. I aquí estan tots dos, com a pretesos fars del destí polític del país.

Com si d’un antibiòtic es tractés, no interrompin el tractament de ‘The Politician’ abans d’acabar amb totes les pastilles de la capsa, no sigui que es perdin aquest esbós una mica naïf però interessant sobre que la política no és més que una permanent lluita entre generacions, el motor que fa avançar o retrocedir la locomotora de la història, segons quines siguin les posicions que defensa cada part quan alça la veu a les urnes. ‘The Politician’. És un consell de ‘boomer’.