Cinc sèries per a les vacances... o no

1 The virtues (Filmin)

No s’ha de ser Dante, amb Virgili com a guia turístic, per descendir a l’infern. És molt més simple. N’hi ha prou amb endinsar-se als quatre dolorosos capítols d’aquesta sèrie, que explora les cicatrius de l’abús sexual, durant la infància. D’acord, la matèria no és lleugera, però com es va dir al seu dia, si aquesta majúscula obra hagués sigut presentada a Cannes, no per capítols, sinó com una pel·lícula, Stephen Graham, el seu protagonista, tindria una Palma d’Or a casa. ‘The virtues’ és, simplement i planerament, la constatació que les sèries no són un gènere menor al costat de la imponent ombra del setè art. Ànimes de càntir, això sí, millor abstenir-se’n.

2 Tiger King (Netflix)

De les peripècies de Joe Schereibvogel, àlies Joe Exotic, àlies Tiger King, probablement n’hauran sentit parlar. Va ser la sèrie que corria de boca en boca durant les jornades més estrictes del confinament. És un documental probablement trampós, però la passarel·la de farsants que desfila davant dels ulls incrèduls dels espectadors va aconseguir que més d’un es tragués els vuit episodis de cop. El protagonista, col·leccionista de grans felins i d’amants i, poca broma, aspirant a president dels Estats Units, compleix condemna actualment per sospesar l’assassinat de Carole Baskin, presumpta defensora dels animals i, per a molts, imatge especular de la maldat del mateix ‘Tiger King’. S’aconsellen crispetes.

3 The Great (Starzplay)

No és per ‘épater’, però és en la més desconeguda de les plataformes seriòfiles on s’amaga la millor de les propostes  degustades en aquesta secció, la vida privada i pública de Caterina la Gran de Rússia, no amb aquesta severitat en què les famílies reials apareixen a les pinacoteques, sinó amb la mirada gamberra, mal educada i iconoclasta de Tony McNamara, guionista abans de l’oscaritzada ‘La favorita’, on es podria considerar que es va contenir vist el que ha fet finalment amb ‘The Great’. Totes les monarquies haurien de passar per les mans de Tony McNamara. Totes.

4 Years and years (HBO)

Notícies relacionades

Un país de capuletos i montescos

La punxada de Michael 'Kominsky' Douglas

Amb aquesta distopia va començar ‘molt en sèrie’ al setembre farà un any. Només sis episodis per presentar llavors un temible futur immediat, en el qual els drets fonamentals se suprimien sota estats d’alarma, l’adolescència feia passos gegantescos cap a la idiotesa definitiva i la política queia en un pantà de demagògies irrespirables. El que dèiem. Era només una distopia.

5 Servant (Apple)

La inclusió d’aquesta sèrie amb el segell de M. Night Shyamalan en aquest minúscul listicle de comiat ho és a costa de deixar-ne fora algunes altres perles comentades en aquesta secció (‘Jonathan Strange y el señor Norrell’, de Filmin, ‘Babylon Berlin’, de Movistar, ‘Unorthodox’, de Netflix, ‘Dead to me’, Netflix de nou...) i, sobretot, sèries que per una cosa o per una altra no han sigut abordades per falta d’oportunitat i que mereixerien més que d’altres haver-ho sigut. Si a ‘Amanece, que no es poco’ són devots de Faulkner, aquí, a ‘molt sèrie’, ho som de ‘Fleabag’, ‘La maravillosa Miss Maisel’ i, abans que res, ‘Leftovers’, que quedi clar. Però ‘Servant’ tanca la llista perquè el gènere de la por està tan llaurat que qualsevol nova terra fèrtil mereix ser regada amb un aplaudiment. Què carai, és Shyamalan. No s’ha d’afegir res més sobre aquesta pertorbadora versió fosca de ‘Mary Poppins’.