Máximo Huerta: «Em nego a carregar amb la motxilla de la rancúnia»

-Comparteix l’alleujament de la seva mare, és clar

. -Com que no hi soc, no ho sé.

-Ho pot imaginar. La cultura passa per hores molt baixes.

M’hauria agradat que, sent ministre, m’haguéssiu preguntat per la cultura, però tots parlàveu de l’«home de la tele».

-Disculpi. Semblava una pregunta raonable.

-La cultura és el que ens sobreviu a tots. És la rondalla, la recepta, el conte.

-¿Aprova la gestió del seu excap?

-La meva responsabilitat ciutadana no és només portar mascareta, és ser prudent, no avivar focs, no generar soroll.

-Les mudances li costen poc. Fins i tot va deixar Màxim per ser Máximo.

-Em dic Máximo des de 1971.

-Fa menys que va perdre l’empremta valenciana.

-Vaig perdre el meu pare el 31 d’agost del 2017 i vaig voler portar el seu nom. El que passa és que no em venia de gust donar explicacions. Em nego a estar donant-ne en tot moment.

-En els rigors de la Covid també ‘va perdre’ el seu programa, ‘A partir de hoy’

-Vam entrar en un erto i, al final, el van cancel·lar. Va quedar clar, almenys, que no m’havien ‘col·locat’ [a canvi de la dimissió]. Era un molt bon programa. Em fa molt mal per les famílies de tot l’equip, que estava esperant tornar i no ha tornat.

-¿Com ha viscut l’aturada?

-A casa, sense terrassa ni balcó. Entre aquarel·les –pinto des que era jovenet–, llibres, sèries i moltes trucades.

-60 dies ¿sol?

-Sí.

-S’ha dit que estava «enamorat»

. -No hi ha novetat en aquest aspecte.

-‘Con el amor bastaba’ és el títol de la seva novel·la. ¿N’hi ha prou?

-Amb la salut n’hi ha prou. Ara tots els dies són 22 de desembre. Però l’amor resumeix moltes coses: la felicitat, la tranquil·litat, el viure.

-¿Què fa atractiu un candidat?

-Ui, que difícil... La paraula, potser.

-Esculli una a l’atzar.

-‘Tombarella’.

-¿De debò?

-M’agraden les paraules que tenen una imatge. Des de petit jo n’he donat unes quantes.

-Ho confirma la seva biografia, sí.

-El present és incert. No hi ha futur. Cal inventar la vida perquè acaba sent veritat. I oblidar segons què, perquè una de les maneres de sobreviure és oblidar. Em nego a portar a sobre la motxilla del rancor. No pensar en negatiu compta també com a felicitat. Cal insistir en l’alegria.

-¿És un home fort?

-Més del que creia. Sí, sí, sí. Soc fort i elàstic. La meva capacitat de resiliència és gegantina.

-¿Res pot amb vostè?

-Les inclemències del temps i de la família. Fora d’això, la vida és una competició i penso participar-hi fins a l’últim dia.

-I exigeix el dret de ser un mateix

. -Absolutament.

-Defineixi el seu ‘mateixitat’

. -No em psicoanalitzo. De fet, el que penso avui segurament podria canviar demà. Diria que tots som persones en trànsit al que volem ser. I allà on et sents feliç, t’hi quedes un temps.

-Que ara és..

. -La tranquil·litat, entesa com a absència de dolor i de preocupacions.

-Modest plantejament.

-És el meu. Jo reivindico el valor de la diferència davant el que anomenen ‘normalitat’. Tots som únics i estranys, i en això rau la bellesa. Si ens n’adonéssim, disfrutaríem més i seríem molt més lliures.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿Com va de llibertat?

-D’aeroport en aeroport, tot i que sempre hi ha una torre de control que mana que aterris.