Ruta per Pedralbes i Sarrià

Són les sis del matí quan Arantxa Suau deixa enrere el seu portal corrent ja des de l’avinguda de Carles III amb la travessera de les Corts. El primer quilòmetre la porta davant l’Hotel Princesa Sofia per la Diagonal. Creua a la vorera del costat muntanya, en direcció a Esplugues de Llobregat, a la recerca del parc de Cervantes. «És una vorera molt àmplia, on no interfereixo amb el camí dels vianants i amb arbres que fan ombra, una bona zona ‘runner’», diu. La carrera prossegueix per davant de l’entrada del Palau Reial i, a l’arribar al parc de Cervantes, el rodeja per fora –l’alternativa és creuar-lo per dins– fins a superar per la part superior l’Hospital Sant Joan de Déu.

Després l’ascens continua pel carrer de Finestrelles, «una evasió pura perquè no trobes pràcticament ningú i alternes trams d’asfalt i terra, fins a l’avinguda de Pearson», explica la corredora.

Allà on la ciutat es toca amb la muntanya, als peus de Collserola, l’Arantxa disfruta corrent per carrers semideserts de torres de disseny que porten a imaginar vides de confort i fortuna, en aquesta ciutat de ciutats que és Barcelona.

Punt emblemàtic

Des del punt més elevat d’aquesta ruta, es podria prendre qualsevol enllaç amb la carretera de les Aigües i seguir en ascens. Però la versió triada aquesta vegada ens porta a continuar corrent sobre asfalt, cap al monestir de Pedralbes. Aquest és un altre dels punts més emblemàtics d’un itinerari que aquesta ‘runner’ es va organitzar buscant alternatives per córrer sense topar amb gaire gent durant la desescalada. Va sortir a localitzar els carrers menys freqüentats i així ha configurat aquest trajecte que li encanta perquè és tranquil, d’ambients variats, principalment sobre asfalt, però obrint-se pas per espais de calma, harmoniosos, com la plaça del monestir i els seus carrerons empedrats.

L’Arantxa no sol córrer escoltant música. «Llevat que la necessiti per motivar-me en algun entrenament més intens si estic molt cansada. Llavors el rock dur m’impulsa», explica. Si no, és el seu cor, el contacte de les seves sabatilles amb l’asfalt i poc més el que pertorba la seva ment a través de les orelles. Sortir a córrer tan aviat al matí és un bàlsam de tranquil·litat, amb sortida de sol inclosa. «Sense gairebé cotxes ni fums, amb els peus a la muntanya i la vista al mar al final, sento que la ciutat em pertany».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Després pren el carrer del Monestir, en paral·lel a Reina Elisenda, fins a l’avinguda de Foix, i vagareja per aquest vell Sarrià carregat d’essència. Descendeix tot Major de Sarrià, des de l’església, passant per la pastisseria Foix, el bar Tomàs i tants petits comerços, molts de productes delicatesen. Sol parar a beure en una font d’aquest carrer de poble, una font on l’aigua sempre surt freda.

El carrer de Numància porta de nou aquesta carrera a la gran ciutat, tancant el circuit per Travessera de les Corts fins a Carles III. Hem vist parcs, carrers i places de poble, camins de terra, cases de somni i negocis que amb prou feines desperten. Una ruta variada, entretinguda, per deixar, com l’Arantxa, «la ment en blanc, evadir-se i buidar preocupacions».