Fes Pedralbes, les estrelles som nosaltres

Venim d’un lloc on tot el que era estranger lluïa més: «Escolti, que això ve dels Estats Units». I ha hagut d’arribar una pandèmia perquè, com si ens haguéssim fet un cop al cap, ens adonem que amb els nostres artistes es pot construir una programació de concerts rutilant. «Això d’aquest any ha servit per a això», emfatitza Martín Pérez, el director d’aquest aparador nascut el 2013. També per «per adonar-nos que hem d’anar tots més a una, fent equip».

Fes Pedralbes és la marca que aquest estiu adopta el Festival de Pedralbes, mostra que ha fet un gran esforç perquè molts barcelonins sàpiguen col·locar els jardins del Palau Reial al mapa i descobreixin que s’hi pot arribar amb metro. Dos escenaris, un amb les grans figures, amb 800 localitats (en temps precovid podia arribar a les 3.400), i un altre, el del ‘village’, per a artistes en desenvolupament, amb tauletes per prendre alguna cosa i al qual es pot accedir per separat per (literalment) quatre euros. Mascaretes, distàncies, gel, rutes d’entrada i sortida separades... Sí, els concerts són aquests dies alguns dels llocs més segurs del món.

Del rock’n’roll a la festa celta

El festival afronta aquesta setmana el tram final del seu recorregut amb cinc propostes: allà seran el culte al Boss que oficiarà Manel Fuentes amb el seu The Spring’s Team (aquest dimecres), aquesta barreja de virtuós, ‘entertainer’ i prestidigitador del folk que és Carlos Núñez (dijous), l’homenatge a Mecano d’Hija de la Luna (divendres), el violinista i ‘showman’ d’origen armeni, establert a Madrid, Ara Malikian (dissabte) i, tancant temporada, el pop en estat de gràcia d’Els Pets  (diumenge). En paral·lel, a l’escenari amb vida pròpia del ‘village’, talents en alça que cobreixen des del folk al jazz, amb Blue Birds, Anna Ferrer, Clara Gispert, Carlos Bianchini Trio i L’Espiadimonis.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquests són els equivalents d’aquest any als astres d’altres estius, a aquells Tom Jones, Sting o Rufus Wainwright vinguts d’ultramar. Mariah Carey, viatjant amb una tropa que incloïa una senyora que només havia de gestionar les fotos amb els seus fans (molt estressada no devia anar, ja que les concedia amb comptagotes). The Jacksons, baixant en canvi al ‘village’ a prendre una copa i a barrejar-se amb el públic, com Kool & The Gang. O Kevin Costner, que va actuar davant un públic gairebé 100% femení. «Totes i cadascuna, gravant amb el mòbil», recorda Martín Pérez. Avui dia ja tot just es demanen autògrafs. Només conserven la tradició els fans col·leccionistes que esperen l’artista a la porta del backstage amb alguna vella portada de vinil. En l’era del mòbil intel·ligent, manen la instantània i el ‘selfie’ tal com raja.

Uns vips de la música han donat pas a d’altres, més pròxims i compatibles amb els rigors de la nova realitat en qüestió. Ídols de casa que aquests dies mantenen viva la música en directe, és a dir, aquesta professió que pateix i s’inquieta. El reconeixement va ara, més que mai, en doble direcció: també els artistes, quan es dirigeixen al públic, redoblen el seu reconeixement i la seva gratitud, convidant-nos a pensar que potser les estrelles siguem tots nosaltres.