La generositat de Picasso

Les hordes de turistes s’han evaporat del carrer de Montcada com per art de màgia, i tan sols indígenes amb mascareta trepitgen les llambordes de la Ribera i el Born. ¿No hi haurà un terme mitjà entre el batibull i la desolació? Comerços tancats, incertesa i de vegades l’olor de pipí de l’abandonament. El Museu Picasso, mascaró de proa del barri, també se n’ha ressentit: si l’estiu passat, quan la vida era pintada de coloraines i normal, franquejaven la porta entre 3.500 i 4.200 visitants diaris, ara és un miracle la jornada en què ho fan 350 persones. Un cop per a una pinacoteca que no viu de la subvenció, sinó dels ingressos en taquilla i llibreria. Per sort, l’equip de Guigon, un francès nascut a només 10 quilòmetres de la confederació helvètica, precís com un mecanisme suís —el seu pare i el seu avi van ser rellotgers—, ha protegit allò que les àvies anomenaven un coixinet per als dies de pluja. Però, d’ara endavant, ¿què? ¿Com sobreviurà? La institució té previstes reunions en els pròxims dies amb l’Ajuntament i el Patronat. ¿Què es pot fer? La gran pregunta que es va formular Lenin al seu dia.

Malgrat el ruixat, el museu ha seguit amb els plans previstos, i al juliol, acabats de desescalar, va inaugurar la mostra ‘Jamais’ entorn d’un obsequi a Picasso que es donava per extraviat, un gramòfon Pathé, pintat de blanc i obra de Óscar Domínguez, que engoleix una ballarina amb sabates de taló, convertint-se així en «un objecte eròtic i hipnòtic, inquietant i enigmàtic». Malgrat la caiguda en visitants, l’exhibició, la troballa, està tenint una gran repercussió mediàtica, també a l’estranger.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Per al desembre, l’equip està ultimant la ‘pièce de résistance’, el gran plat fort de la temporada, una exposició i el catàleg raonat de 19 quaderns de dibuix per commemorar el 50è aniversari de la donació d’obres de joventut del pintor a Barcelona, que va tenir lloc el 8 de maig de 1970. Picasso va ser extremadament generós amb la seva ciutat d’adopció, afirma el director i, per tant, ens n’hauríem de sentir orgullosos i estar a l’altura. El primer regal oficial a una col·lecció pública no va anar a París ni a Nova York, sinó a Barcelona i en el primerenc 1919: el cèlebre ‘Arlequí’, el primer ballarí de la companyia de Diaghilev, on treballava Olga. Malgrat París i les avantguardes, Picasso mai va oblidar que aquí es van quedar els seus amics catalans, la seva mare i la seva germana, Lola.