Jordi Évole: «Als 5 anys temia que l'Skylab caigués sobre Cornellà»

-¿A qui entrevistaria en aquest instant?

-A Messi.

-Quina pregunta més tonta la meva.

-Una setmana abans de l’anunci que volia anar-se’n, li havia comprat al meu fill [Diego, 2006] el nou equipament del Barça amb el nom de Messi. No sabia què fer-ne, tot i que havia guardat el tiquet.

-Moltes emocions en poc temps.

-Últimament ploro amb menys vergonya.

-¿Sap què és la vergonya?

-Sé què és la responsabilitat. De vegades em fa pena fer una pregunta fumuda i trencar un clima de bon rotllo.

-La sensació de victòria no se la treu ningú

.-Abans de la pandèmia, el millor moment era el sopar de final de rodatge. Encara que fos una bocata en algun cau del palau de Miraflores.

-Després del rodatge de Pau Donés no va passar. ¿No li va fer cosa embarcar-s’hi?

-Em va trucar ell i el primer que vaig fer va ser consultar la seva oncòloga. No m’hauria perdonat perjudicar ningú. «Endavant –em va dir ella. Pocs volen visibilitzar els seus últims dies». Va ser molt dur.

 

 

-Amb els il·lustres no li tremola el pols. ¿Com els baixa la guàrdia?-

Juga a favor el meu físic, dic moltes vegades «¿com, com?» i escolto amb molta atenció. Cada vegada intento parlar menys en les entrevistes, fer les preguntes més curtes. I de vegades li dic a un amic que no es dedica a això «¿quina pregunta li faries a aquest?», i em dona una de puta mare. S’ha de preguntar com ho faria la gent del carrer. La solemnitat mata el diàleg.

-Vostè ja no és gent del carre

r. -Algú em va dir que havíem fet diversos ‘vuitmils’. I sí, però cada vegada que en fem un fa més vertigen.

-Em referia al fet que la seva productora

-No acaben a les butxaques dels socis. Els reinvertim i hem aconseguit una plantilla de fins a 80 treballadors amb bones condicions laborals. Fora d’això, a casa vaig aprendre que «si en tens cinc no en gastis sis, gasta’n quatre». Continuo fent la mateixa vida que quan cobrava bastant menys.

-¿Quant hi ha d’impostura en la seva imatge de bon tio

?-De veritat que no sé què busco, i de vegades faig el ridícul. A ‘Lo de Évole’ del confinament li vaig dir a Rosa Maria Sardà que feia anys que «lluitava» contra el càncer, ella va contestar «jo no lluito, el càncer sempre guanya» i vaig intentar convèncer-la que no. Al revisar les imatges, vaig pensar: «Tio, el que tocava era el silenci».

-Recorre aquest i altres ‘skypes’ al llibre ‘Confinats’, en què revela com va aconseguir el ‘mail’ del Papa.

-El secret és l’equip. Venim de molt avall, hem tingut molta sort, però també hem picat molta pedra.

-¿En què ha canviat amb els anys?

-Continuo sent el tio que treballava a Viladecans Televisió i sortia al carrer a buscar una història on semblava que no hi havia res. La diferència és que tenia molt idealitzat el món del periodisme i el pla curt desgasta.

-Alguna cosa més personal, va

.-Durant el confinament he estat amb mi mateix –una cosa infreqüent–, i aquest estiu he caminat per la muntanya, des de Sant Maurici a la Vall d’Aran. Tinc moments de molta pau que m’encantaria que duressin. Des de la tranquil·litat pareixes millors idees que des de l’angoixa.

-¿Té idea del que ve?-

Ni puta idea. Però serà un món amb més por del que teníem. El que semblava sòlid resulta que és líquid. L’enemic invisible obliga a no abraçar-nos, a no fer-nos petons. Haurem de lluitar per treure’ns la por.

-¿Com són les seves?

-Tinc pors anticipatòries. Als 5 anys temia que l’Skylab caigués a Cornellà. Em poso en el pitjor, perquè el poc de bo que vingui sigui molt bo.

-¿És el seu punt feble?

-Ho és la inseguretat. Dubto, busco consell en un costat i en un altre. Suposo que m’acompanyarà sempre.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Fins que sigui molt vell. És cosí de Jordi Hurtado.-E

l meu avi, cosí germà del seu pare, va morir amb 95 anys. El Jordi ens enterrarà tots. Espero seguir l’estela.