L'antídot de Lluís Homar

O sigui que el convidat està content. Tan raonablement satisfet que pot ser un enmig de l’huracà. Diu Homar, amb una franquesa molt d’agrair, que aquesta vegada el vendaval li ha agafat a empara, sota el paraigua de l’Administració, amb un càrrec, però no deixa de pensar en els companys d’ofici —actors, guionistes, sastres, tècnics— i treballadors d’altres rams a qui la pandèmia embogida ha deixat a la intempèrie. Durant la xerrada, encalçada a l’agenda —entre altres contratemps, està de mudança—, l’actor pronuncia un frase que mereix una transcripció exacta: «Encara no coneixem les dimensions del desastre, però el cop hauria de servir per prendre consciència que la cultura no és un caprici, sinó un bé de primera necessitat, com la sanitat i l’educació». Per emmarcar.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El pretext de la xerrada, no obstant, era el cine, la formidable iniciativa de la Filmo de donar ‘Carta blanca’ a un convidat perquè esculli els seus títols favorits. En el cicle d’Homar, que ja ha arribat a l’equador, s’han projectat algunes de les seves més brillants interpretacions, com la del senyor Berenguer a ‘La mala educación’, de Pedro Almodóvar (sobre les desavinences posteriors amb el manxec, l’actor hi passa de puntetes, elegant: «Tot serveix; de tot se n’aprèn»). Encara queda per veure de la seva filmografia ‘No tengas miedo’, de Montxo Armendáriz (sessions divendres i dimecres), on encarna un personatge abjecte que abusa de la seva filla després d’una màscara de tendresa. Un cop glop dur del qual l’actor se sent satisfet per la seva utilitat social, per treure a la llum la misèria moral que algunes famílies amaguen sota l’alfombra.

El cicle es tancarà divendres de la setmana vinent amb una xerrada, en viu i en directe, entre Homar i el director de la Filmo, Esteve Riambau, sobre les debilitats cinèfiles de l’actor i els secrets de l’ofici, seguida després de la projecció d’un torpede vitamínic, que falta fa: ‘Some like it hot’ (‘Ningú no és perfecte, 1959), de Billy Wilder. Es tracta de la pel·lícula favorita d’Homar de tots els temps, la comèdia perfecta, per l’argument, pel virtuosisme de la direcció, pel planter d’actors, pel bon rotllo que transmet. Més d’una vegada l’actor ha començat l’any amb ella. Ja saben, Toni Curtis, el saxofonista lligon, i Jack Lemmon, al contrabaix, presencien sense voler una venjança de la màfia, i per salvar la pell s’enrolen, transvestits i amb perruca, en una orquestra de senyoretes en què Marilyn Monroe toca l’ukelele. Que gran que és Wilder, quanta saviesa. Se li atribueixen moltes frases enginyoses, entre les quals aquesta ve a tomb: «Has de tenir un somni per poder llevar-te al matí».