Luis Conde: «Al Barça li aniria bé un gestor espanyolista»

-Un aclariment inicial: ¿quin talent té el cercatalents?

-Tinc una fórmula del talent: ‘T = C + V x A’. La ‘C’ és el coneixement, a què té accés tothom. La ‘V’ són els valors (l’esforç continuat i l’optimisme com a motor són els més importants). I la ‘A’ és l’actitud (si tendeix a 0, el talent tendeix a 0). Els grans líders tenen un projecte, saben comunicar, són valents i optimistes. Obama ho era. Trump –que està pirat– també.

-Preguntava pel ‘seu’ talent.

-Sé escoltar. I transmeto confiança als clients. En això soc el millor. També soc a tot arreu [organitza el civet de Fonteta] i tinc una base de dades de 150.000 persones.

-¿Quin tipus de persones?

-Cap guanya menys de 100.000 euros a l’any. 

-Ostres. ¿Quants n’hi ha de poderosíssims?

-El 0,1%. En 30 anys he entrevistat personalment 21.000 professionals i, entre ells, no arriben a 70 els talents extraordinaris que hagin transformat una companyia de l’Ibex.

-¿I com arriba a fer-se amb els prohoms?

-Una estratègia de màrqueting ha sigut acostar líders del món als nostres clients. Hem convidat Clinton, Blair, Gorbatxov, Kissinger, Margaret Thatcher. Tots tenen en comú la senzillesa i la seva capacitat de penetració.

-¿Són de tracte fàcil?

-Sí. Un exemple: Clinton tancava una conferència que jo obria a Hong Kong, em va convidar al seu sopar i, a l’arribar al China Club, em van asseure al costat d’ell i de Mick Jagger. No vaig obrir la boca, però vaig sortir d’allà pensant que era l’home més important del món.

-¿Esperanza Aguirre què li va fer sentir?

-És un dels millors fitxatges que he fet en la meva vida. Durant dos anys, va presidir el nostre consell assessor. Una dona supertreballadora, superconnectada, superestimada pels empresaris.

-Vostè té poder. Toca poder.

-M’interessa la capacitat d’influència. M’agrada més posar que ser. Em dona més satisfacció posar el conseller delegat del BBVA que ser el conseller delegat del BBVA. El món no és només portar el BBVA. Estic molt bé amb el PSOE i amb el PP. És molt incòmode tenir enemics.

-Existeix la possibilitat que perdi la perspectiva de la realitat.

-Daniel Kahneman, premi Nobel d’economia 2002, diu que els optimistes s’equivoquen amb més freqüència, però els va millor. El món és per a tothom i jo agafo la part que vull. Sento que ho tinc tot. 

-Assessori als que no el tindran.

-Tindrà possibilitats qui treballi. La Covid ha destapat que en les empreses hi ha molta gent innecessària. És molt possible que els majors de 55 anys es quedin sense ocupació, fins i tot fent les coses bé. Per això, recomano que els empresaris i directius d’entre els 35 i els 40 anys tinguin un pla b, tot i que sigui una petita botiga de mitjons. Amb passió i esforç gairebé tot és possible.

-¿Vostè té pla b?

-De petit somiava amb el mar. Esperava a la platja que algú em portés a fer un volt en la seva llanxa. I he acabat sent president del Saló Nàutic, del Club Marina Palamós –que vaig adquirir fa 15 anys– i fent la travessia de l’Atlàntic. Tinc vinyes i produeixo vi. I he pogut dirigir una orquestra sense saber música, estudiant 2.147 vegades la partitura de la ‘Segona Simfonia’ de Mahler.

-Segur que pot viure sense treballar.

-Tinc vuit fills –dos amb síndrome de Down– i 18 nets. Som 34 de família directa. S’ha de generar ‘cash flow’ contínuament.

-Continuem amb les recomanacions.

-Les noves tecnologies no tenen tornada enrere i faran que els empresaris es fixin en el talent jove. Gucci va muntar el 2015 un ‘shadow board’ [consell a l’ombra] de joves mil·lennistes sense càrrecs executius per assessorar l’‘staff’ directiu. Va créixer el 136%. Prada no ho va fer i va caure.

-Joves i què més.

-Qui manarà ja no serà el comitè executiu, sinó el consumidor.

-Pujarà l’atur, baixarà el consum. 

-Si volem que s’acabi l’atur del món, treballarem menys hores cada un. Els salaris baixaran, però tal com va vestida li costa la meitat de fa 30 anys. L’única cosa que s’ha disparat és la vivenda. Però pots viure amb poc. 

-A l’‘empresa Barça’, ¿quin president hi posaria?

-Al Barça li aniria bé un gestor espanyolista, algú acceptat per tota la Lliga i que no utilitzés el club com a mitjà polític. Un Joan Rosell, per exemple, que ha manejat amb encert la CEOE.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿A Pedro Sánchez el deixa on és?

-Parla, però no transmet. Està més en la postura que en el fons. Ens hem empassat les seves peroracions durant la Covid i, al final, no saps què és el que han fet per solucionar-ho.