Claudia Osborne: «Vaig ser una nena sense vida»

-Hi haurà qui pensi que una Osborne-Domecq no té dret a la tristesa.

-El meu objectiu no és desfer aquesta creença. Els privilegis materials no van necessàriament de la mà dels emocionals. Soc un ésser humà.

-¿On era l’origen de la seva ferida?

-Jo estava molt connectada amb la tristesa de la meva mare. Sento que vaig patir el seu sofriment. Fins i tot abans de néixer.

-¿Ella va saber que vostè estava malament? -

Tot i que vaig tenir moments una mica foscos, ella no n’era conscient perquè ni jo mateixa era capaç de posar-li paraules.

-Perdó. ¿Ha dit «moments foscos»?

-Jo era una nena sense vida. Estava completament deprimida. No suportava els dibuixos animats. No m’agradaven els jocs. I no podia escapar de mi mateixa.

-Una sensació que va perdurar

. -Penso que he tingut sort. Se’n pot sortir, però no sempre se surt.

-¿Com ho va aconseguir?

-La meva exparella, Hugh [Hawkins, l’australià amb qui va conviure a Nova York fins fa tres anys] s’estimava molt bé i m’estimava molt bé. Sense saber-ho, em va ensenyar com ha de ser la relació amb un mateix. Al quedar-me sense aquesta font d’inspiració, em vaig adonar que no podia ser víctima de les meves circumstàncies. Vaig començar a formar-me com a ‘coach’.

-¿Alguna troballa?

-La teràpia del nen interior. Consisteix a veure les necessitats que no van ser satisfetes a la infància i aprendre a satisfer-les com a adult.

-Afirma que heretem les ferides d’infància dels nostres pares.

-Sí. Un exemple: si els pares van passar gana durant la guerra, condiciona la manera de relacionar-se amb el menjar que transmeten als fills. I això es passa de generació en generació, fins que decideixes guarir la ferida i li poses fi.

-¿Quin llegat psíquic li van traspassar els seus?

-En el sistema matern estava molt arrelat el fet de no afrontar els problemes. En el seu estrat social, es ficaven sota l’alfombra i es donava l’aparença que tot era perfecte. I per part de pare... no el vaig tenir tan a prop.

-Li deia: «Fes el que et faci feliç, però sigues la millor». Això és pressió.

-Sí, definitivament.

-Ell sabia que no estava bé, però va confiar que sortiria del sot.

-Era conscient que jo tenia un problema, que no me’n podria treure i que jo ja buscava ajuda en l’àmbit de la salut mental.

-La va deixar sola, en definitiva.

-No. Confiava moltíssim en la meva capacitat per sortir-me’n. Això no vol dir que no estigués amb mi. Jo vaig sentir la seva calor i el seu recolzament. Va ser-hi de l’única manera que podia estar: simplement amb la seva companyia física.

-¿No li queda cap pregunta pendent per fer-li?

-El meu pare és superdisfrutador i molt vividor, però jo conec una altra faceta: la d’home savi. Sé la vida que ha tingut de veritat. Molt complicada. I té una capacitat enorme d’avançar en la vida, de sobreposar-se. Potser li preguntaria quina és la clau per continuar avançant i no quedar-se atrapat en el passat.

-Ha deixat molts cadàvers (femenins) pel camí

. -Té molt més a dir en assumptes en què és un mestre que en els que encara continua aprenent.

-¿I vostè, tem a la recaiguda

? -No. Com sé que puc superar qualsevol situació –per extrema que sigui–, em fa por que em passi el pitjor. I el pitjor és la mort d’algú que estimi.

-Diu que sent crides de l’univers.

-És una manera molt romàntica d’entrar en contacte amb el teu subconscient.

-¿Quan va sentir l’última? -

L’última no és del subconscient sinó de la vida mateixa. I és impossible que sigui pura casualitat.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿Es refereix al nou amor? [nota: José Entrecanales i ella són parents llunyans].

-Sí. Però aquí ho deixo.