Hernán Zin: «Tanco els ulls i veig els taüts, un rere l'altre»

 

-¿Quina imatge l’assalta sense remei?

-Tanco els ulls i veig els taüts. A la funerària vaig demanar que em deixessin baixar on arribaven les furgonetes. Vaig posar la càmera i va ser una hora d’un mort rere un altre, i després un altre. Era com una indústria de la mort. Una cadena de muntatge sinistra. Vaig fer un pla seqüència que podia haver sigut una pel·lícula sencera.

-¿Com dimonis va poder entrar a tot arreu?

-Sent molt pesat. A Kabul, al Congo, a Somàlia em podia emportar un cop de kalàixnikov, però vaig entrar a tots els hospitals. Aquí no. Tots els matins enviava per ‘e-mail’ l’article 20 de la Constitució als hospitals, als polítics, a tot el món. 

-¿En quin moment va decidir aixecar acta notarial de la pandèmia?

-Jo era a Tarifa fent kitesurf i, davant les primeres notícies, vaig ser dels ‘gilipolles’ que va pensar que era una tonteria. «Vinga, això és una sobreactuació occidental». Però vaig tornar a Madrid i, a l’entrar a la primera uci, vaig veure com d’equivocat que estava.

-Vostè ha superat set malàries, ¿no li va témer al SARS-CoV-2?

-Soc asmàtic. Sortíem de les ucis els 12 de l’equip convençuts que l’havíem agafat. Vam passar molta por, sobretot veient com acabava la gent, com de ràpid que s’anaven. Devastador.

-¿Molt diferent a les guerres viscudes?

-L’angoixa era la mateixa. El difícil de digerir de la pandèmia era el nombre de morts: 1.000 al dia. I el silenci. Entraves a l’hospital i l’únic so era el de gent mirant de respirar. Em cridava molt l’atenció passar del silenci de l’hospital i arribar a casa i veure tot el soroll polític que hi havia a la tele. La desconnexió entre el missatge públic i la realitat que veia era enorme.

-Era difícil fer-se a la idea.

-He vist l’angoixa i la solitud als ulls dels malalts. Sabia com se sentien. Una de les malàries em va agafar amb hepatitis. Estava sol en un hospital públic de Nova Delhi i pensava: «Em moriré i ningú se n’assabentarà». No hauria de dir això, però en moments de total saturació hi va haver selecció. Aplicaven pal·liatius. Això per als metges, que no baixaven de la hiperactivitat i no tenien protocols clars, era duríssim.

-Sense fer un al·legat, mostra les llacunes del sistema.

-Jo tinc la meva ideologia, però el meu objectiu és humanitzar les xifres perquè, entre tots, puguem fer un dol col·lectiu i una millor digestió del que ha passat, per entendre que això ha sigut molt fotut.

-Hauria estat bé poder veure-ho abans de la segona onada.

-En un dels últims dies de guàrdia en una ambulància, al maig, portàvem una persona que es moria i en una cantonada vaig veure uns xavals fent botellon. Allà vaig pensar: «¡Han de veure el documental JA!». Al juny estava llest, però cap cadena el va voler programar. Cap. Jo els deia: «Això és com una campanya de la DGT». L’hauria regalat, però res.

-¿Quina explicació li donaven?

-Cap.

-¿Tot això li ha deixat empremta psicològica?

-Ja fa anys que estic en tractament.

-¿I com es fica en això?

-No sé fer un altre feina. Per explicar bé la pel·lícula, s’ha de sentir. Si no fas propi el dolor, no ho farà l’espectador. Tot i que aquesta empatia que es reflecteix en les imatges et vagi trencant per dins.

-¿El seu psiquiatre no el dissuadeix?

-Sempre l’hi explico després. Li faig trampa. [Riu] Practico kitesurf perquè al mar no penso en res més que a no fotre’m una hòstia. És terapèutic.

-És fill de senador, de família burgesa i il·lustrada. Un privilegiat.

-Sí. Els que tenim la sort d’haver nascut en el costat bo de la història, i de no tenir traumes familiars, hem d’equilibrar la balança.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿Qui ha de veure el documental?

-Els negacionistes, els antivacunes, els que continuaran consumint sense fre. Durant el confinament hem après que l’important és estar amb la gent que estimem i abraçar-nos. Si això no ha quedat clar el 2020 i no premem el botó de reinici, desapareixem. Tant de bo guanyem aquesta guerra contra nosaltres mateixos.