Jordi Sánchez: «Ser més infeliç que covard em va fer tirar endavant»

-Ha deixat enrere un any ambivalent.

-Els mesos a casa els vaig viure bé. Vaig passar llargues hores davant de l’ordinador, connectat per Zoom amb Pep Antón Gómez, escrivint l’obra de teatre ‘Asesinos todos’, i ultimant un llibre, ‘Nadie es normal’, que sortirà al març. Però fa 15 dies vaig enterrar el meu pare. Patia Alzheimer des de feia gairebé 10 anys i va agafar la Covid. És estranyíssim i molt dolorós no poder acomiadar-se.

-¿Consola que estigués orgullós de vostè?

-Era molt fan, el meu pare. No es perdia ni un capítol de ‘Plats bruts’. Quan acabava, em trucava per comentar-lo.

-Pensar que va posar un ciri a Santa Llúcia perquè no aprovés l’ingrés a l’Institut del Teatre...

-Era normal. Jo havia acabat la carrera d’Infermeria, treballava a l’Hospital de la Vall d’Hebron i em van dir: «Et pots quedar aquí els pròxims 47 anys». Em vaig espantar i vaig sortir corrents. 

-Ara li hauria tocat lidiar amb el coronavirus.

-Durant el confinament alguns dels meus antics col·legues infermers em van dir: «Torna».

-¿S’ho va pensar?

-¡No hauria sabut per on començar! Després de no haver trepitjat un hospital durant 28 anys hauria sigut una temeritat. Li tinc molt respecte a la professió.

-Aquell salt al buit seu va tenir un resultat immillorable.

-Mai vaig pensar que protagonitzaria ‘Plats bruts’ a TV-3, que faria ‘La que se avecina’ a Telecinco o la sèrie ‘Señor, dame paciencia’, que s’estrena a Antena 3. A mi no em van educar per guanyar l’Oscar, sinó per ser un funcionari. A casa meva tenien por pel meu futur. Així que quan estava a l’Institut del Teatre pensava que amb només ser professor ja en tindria prou. Sempre m’ha sorprès el que he aconseguit.

-¿Han canviat molt els seus interiors en aquests anys?

–Estic més còmode amb mi mateix –segurament el secret és acceptar-te com ets–, i sé que és molt important fer allò que t’agrada. Jo vaig tenir claríssim què volia des del principi i ara, als 56 anys, penso que va ser un encert brutal perseverar. Ser més infeliç que covard em va fer tirar endavant. Va ser com voler ser astronauta i un bon dia dir-li als teus pares que te’n vas a la Lluna.

-Era un noi de Montbau, sense artistes a l’horitzó. ¿Què li va disparar la vocació?

-Em fascinava la sèrie ‘Doctor Caparrós, medicina general’, protagonitzada per Joan Capri. Volia formar part de les històries, o escriure-les. M’allibera molt escriure. Quan m’ha preocupat alguna cosa, ho he escrit. I em costa menys fer-ho a través de la comèdia.

-La comèdia també cura.

-Ens ho repeteixen molt. Abans et deien que reien amb tu, ara et donen les gràcies, et diuen que els ajudes a suportar situacions doloroses.

-¿Qui s’ocupa dels seus dolors?

-M’alleuja compartir-los amb la meva parella i els meus fills. Som una família molt familiar. I disfruto caminant amb l’Spotify. Camino molt ràpid, uns 9 o 10 quilòmetres, sentint rumba, boleros, El Cigala, Serrat.

-És una mica Jekyll i Hyde, ¿no? Dramaturg i estrella de ‘La que se avecina’.

-Intento fer tot el que m’agrada i tinc una facilitat extrema per trobar el que hi ha de bo en allò que m’agrada menys.

-¿No l’esgota portar a sobre un personatge com Antonio Recio?

-Recio és feixista, homòfob, sexista. Una xacra, el pobre. Però és un bombó de personatge. I d’alguna manera, em va salvar.

-¿El va salvar?

El 2008, quan va sortir ‘La que se avecina’, vaig tenir la intuïció que havia d’acceptar. En els anys de crisi econòmica, juntament amb Aída, va ser l’única sèrie que va aguantar.

-L’emeten a tota hora. Sánchez en bucle.

-[Riu] Rodem 13 capítols a l’any, però com que cada capítol el repeteixen 5.000 vegades a través de les plataformes, fa la sensació que sempre estem fent-la. Si faig zàping, no m’aturo. Però continuo estant molt agraït, a tot. M’ho passo molt bé interpretant.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-I ja té un vernís de glamur.

-Hi ha glamur en els Goya i a la cua de l’atur. Hi ha moltíssims col·legues sense feina. Fins i tot s’han creat bancs d’aliments per a actors. No puc més que sentir-me un gran afortunat.