Amarna Miller «S’ha de convèncer els homes des del desig»

-Vostè, diu, va descobrir el poder de la feminitat gràcies al treball sexual.

-Quan era treballadora sexual encara tenia aquesta idea de «ni masclisme ni feminisme», però em va marcar un extracte de ‘Teoría King Kong’, de Virginie Despentes, en què explica el moment en què es va fer prostituta. Veure’s amb talons i minifaldilla, diu, i veure el que provocava, li va suposar una mena d’alliberament. Em vaig sentir molt identificada, perquè el porno és la performatització de la ultrafeminitat. Podia ser obertament sexual, sense retre comptes a ningú. En el teu dia a dia, si et mostres sexualitzada, els resultats són catastròfics.

-El porno cosifica i mercantilitza el cos de les dones, ¿no creu?

-Convé fer un aclariment: jo no era una actriu porno a l’ús. Vaig crear la meva productora, vaig rodar les meves cosetes i vaig actuar durant dos anys i escaig. El meu discurs, llavors, era que les coses calia canviar-les des de dins. Vaig anar posant les meves notes a la indústria, com rodar sense depilar. El porno ‘mainstream’ és una indústria masclista, sí, com ho és qualsevol indústria en què no hi ha una regulació.

-Parla de porno ¿feminista?

-És un món en què no hi ha un conveni a què acollir-se, tot es paga en negre, no et donen d’alta a la Seguretat Social. El primer és garantir drets. Però una part del feminisme té reticències a l’hora d’intentar canviar les coses des de dins. I jo crec que per trencar amb l’amo cal fer-ho amb les eines de l’amo. 

-Corregeixi les abolicionistes.

-No és la meva voluntat. Només sento que, en el context econòmic que vivim, dedicar-se al que és vocacional és un privilegi brutal. Hi ha gent que té un rang d’opcions per portar diners a la taula molt menor. Em sembla tremendament paternalista intentar reduir-les encara més. Estem parlant d’un context en què fins i tot l’actriu porno més glamurosa està en una precarietat que vostè mai veurà a la seva vida. En el debat del treball sexual hi ha moltíssim classisme, condescendència, paternalisme. Estem salvant una suposada majoria invisibilitzada a qui no donem veu.

-Tot i així, és llàstima que sigui un model d’iniciació sexual.

-Els joves no aprenen a conduir amb el Grand Theft Auto.

-Ben cert.

-L’educació sexual ha de venir dels pares i els educadors, que continuen tenint por de parlar de sexe amb els nens, sobretot perquè la seva edat de descobriment sexual és cada vegada més primerenca. Tant al porno com a les sèries hi ha d’haver una responsabilitat a l’hora de mostrar una realitat que sigui diversa.

-Porno a banda, vostè reconeix que li va costar construir el seu amor propi.

-Des de petites ens ensenyen que la nostra vàlua depèn de com la jutgen els altres. A diferència dels homes, la vàlua dels quals està més orientada cap a l’entorn laboral, els diners, les propietats, fins i tot –irònicament– les dones que els acompanyen, en nosaltres tot se centra en el nostre aspecte. El ser una dona té a veure amb embellir-se. Els meus problemes d’autoestima, com els de la majoria, depenien de la concepció del gènere.

-Fins que va arribar el dia que es va cansar de veure’s «amb els ulls dels altres».

-No hi va haver cap epifania. El primer clic el vaig fer en el moment en què vaig passar de ser nena a adolescent. Recordo adonar-me’n, d’una manera violenta, que ja no podia sortir en calcetes a rebre els amics dels meus pares. Va aparèixer de sobte la por constant de la violència sexual, que va modificar per complet el meu trànsit per l’espai públic.

-Més clics.

-Als 18 anys em vaig començar a plantejar coses com per què em depilava des dels 13, quan ni tan sols tenia pèl. Això em va portar a pensar com d’interioritzades tenia unes idees amb què no estava d’acord. Com més gran em faig, menys m’importa el que pensin de mi.

¿Quina dona és als 30?

-Noto que he crescut i he après a empatitzar més, a no ser tan rígida en les meves opinions. Jo busco còmplices, busco comunitat. El que em fa més feliç al món és discutir. Quan no existeix espai per a l’objecció, parlem de totalitarisme.

-Descobreixi la seva maneta de canvi.

-Estic molt centrada en la intel·ligència emocional. Jo vaig arribar al psicòleg després de viure una relació de maltractament i vaig aprendre a identificar coses que eren supertòxiques. Per exemple, era una persona molt gelosa.

-¿Sent por i culpa, com la majoria de les dones?

-Em repeteixo mantres que m’ajuden a sentir que el que faig és legítim. Un és: «Et mereixes el que tens».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Va, a unes hores del 8-M, recomani’n algun perquè els homes abracin el feminisme.

-De vegades el feminisme cau en un cercle una mica identitari. Això d’«heu de renunciar als vostres privilegis» és una aproximació agressiva. Pocs se senten apel·lats quan els recrimines. Cal convèncer-los des del desig. Dir-los que la perspectiva de gènere també els ajudarà. Ells han de fer una reflexió sobre les seves experiències i comprendre quins aspectes de la masculinitat hegemònica no els van gens bé.