Arcadi Oliveres: «Veig un final molt lluminós»

-¿Li queden tasques pendents?

-Em quedaré sense poder conèixer la meva neta Aila, que naixerà al maig. I moriré sense veure el final de la monarquia. No hi ha cap institució més desastrosa, a part de l’Exèrcit.

-És incorregible, vostè.

-He intentat que la convicció pesés en mi. Que el que pensava, el que deia i el que feia tingués coherència. Fa pocs dies s’han complert els 20 anys del tancament de l’església del Pi. Si perquè 350 persones poguessin tenir un paper a la butxaca que els permetés anar tranquils pel carrer, per què no fer-ho. Però penso en els milers que no tenen la seva situació regularitzada, i en aquesta societat tan injusta que els margina, els explota i els expulsa. No puc estar satisfet de cap manera.

-¿De quin dels seus combats està més orgullós?

-De les meves primeres lluites potser. Contra la pena de mort d’aquell criminal anomenat Franco, a favor de la suspensió de la mili obligatòria... I més tard, el 2011, de l’aprovació a Catalunya de la renda garantida de ciutadania per als que estaven en la pura misèria.

-¿Aquest indomable impuls seu d’on ha sortit?

-He rebut tant de la vida que la meva il·lusió sempre ha sigut tornar. Des de la família en què vaig néixer fins aquesta malaltia, s’han anat ajuntat caramboles que m’han fet la vida molt agradable. No tinc cap mèrit.

-Sap que sí. El seu record perdurarà.

-M’agradaria ser recordat com una persona que va voler treballar per l’equitat, la justícia, els drets humans, el benestar social. Però jo només m’he dedicat a analitzar la situació, a treure algunes conclusions i veure quines accions es podien emprendre per transformar la societat. I me’n vaig amb la preocupació que podríem fer molt més, i no ho fem.

-¿Algú que no ha tingut por, en té ara?

-Política, no. Puc anar a aquest senyor que es diu Felip VI i dir-li quatre coses sense problemes.

-No em referia a això, Arcadi.

-Sempre he sigut sofridor, jo. Tenia una enorme preocupació –sense cap tipus de lògica– pels meus fills. Si en una excursió per la muntanya els perdia de vista cinc minuts, em moria. Però ara no estic especialment espantat. Jugo amb avantatge.

-¿Quin avantatge és aquest?

-El meu pare va morir als 53 anys. El meu fill Marcel, als 28, d’un càncer també. I jo en tinc 75. No sap quant penso en Marcel... Em va donar lliçons. Un dia em va dir: «Asseguem-nos una estona i pensem en el meu funeral». Als 15 dies es va casar amb la seva nòvia i va celebrar una festa de la vida. I als 32 dies va morir.

-¿Ha fet la seva celebració de la vida?

-La Covid-19 imposa altres circumstàncies. Jo estic fent el meu funeral des de fa tres setmanes. No paro de rebre visites i em fan afalacs a través d’una pàgina web que, amb bon criteri, va obrir un dels meus fills. En algun moment de defalliment, llegeixo alguns missatges i em conforto.

-Ja n’ha rebut 6.897. ¿Algun veritablement emocionant?

-«Quan d’aquí a uns dies sigui a casa i senti les campanes, pensaré que són per tu i em posaré a plorar». El vaig rebre fa poc.

-[...] És temps d’afectes.

-No mereixo tanta estima. Estic serè. Sé que em queden dies, setmanes potser, amb algun sofriment. Però, excepte aquest tràngol, veig un final molt lluminós. Penso, igual ingènuament, que m’espera l’eternitat.

-Aposto que té plans.

-Tinc alguns encàrrecs. Entre ells, saludar Pere Casaldàliga.

-A ell el va definir la valentia. ¿A vostè?

-La paraula clau per entrar al meu ordinador és ‘coherència’. He intentat que em definís.

-¿Amb quines idees seves vol que ens quedem?

-Ni una sola frontera, ni un sol banc, ni una sola entitat financera, ni una sola monarquia, ni un sol exèrcit. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Ens ho posa difícil.

-Amb no participar és suficient. I als joves els diria: «No perdeu mai la coherència, i no tingueu por».