Carme Forcadell: «No puc veure les estrelles, tampoc en política»

-¿La tornada a la cel·la ha sigut més penosa?

-Aquesta vegada m’he enfadat molt. Esperava que el mur fos el Suprem, no el jutge penitenciari. Ho visc malament, com puc. La presó és sempre molt dura, més encara quan és profundament injusta.

-Això vol explicar als seus nets al conte ‘Les paraules seran sempre lliures’.

-Els meus nets encara són molt petits: El Jan té tres anys i el Guiu, un i mig. I, tot i així, em fan preguntes. «¿Per què no ets a casa amb el iaio?», em va preguntar el Jan.

-La Forcadell de ficció porta una petita gàbia amb un ocell. ¿Així se sent?

-És la representació gràfica de la falta de llibertat que pot assimilar un nen. Jo trobo a faltar poder veure les estrelles. Quan fosqueja soc a la cel·la, on hi ha una finestra molt petita, però els llums de l’exterior no me les deixen veure. És com una metàfora de no veure el futur.

-¿També en política?

-Tampoc puc veure les estrelles en política. També hi ha una paret.

-¿Catalunya no està per a nous embats?

-Sí que tinc clar que la bandera del diàleg ha de ser la nostra, que no hem d’abandonar, que sigui el Govern espanyol qui abandoni si vol.

-¿Quina imatge de llibertat evoca quan no té llibertat?

-Moltes. El mar, els arrossars del delta de l’Ebre, els viatges que he fet, els meus nets.

-No és tan granítica com sembla, ¿oi?

-¿Granítica? Si quan vaig entrar a la presó m’haguessin dit que hi estaria més de tres anys, m’hauria mort allà mateix. Però enfonsar-se no és una opció.

-¿Quina passió l’ha dominat sempre?

-De joveneta, quan pensava una cosa, la feia. Estava sempre en acció. Els anys m’han fet veure que l’acció sense reflexió no té cap sentit. 

-Té temps de sobra per reflexionar.

-El temps aquí s’eternitza, sí. Procuro llegir –els últims: ‘Tàndem’ de Maria Barbal i ‘La dona de la seva vida’, de Xavier Bosch–, faig esport, escolto la ràdio, escric.

-¿Quines paraules sovintegen en la seva escriptura, en tinta lila, pel que tinc entès?

-Diria que drets i dones. Defensar els drets de les dones és una de les lluites que més em mobilitza. És al que em penso dedicar quan surti.

-¿Teixirà sororitat amb les unionistes?

-Per descomptat. Si ha rebut maltractament o és víctima del masclisme estructural, defensaré sempre la dona, sigui independentista o unionista, d’un partit o d’un altre.

-Curiositat. ¿Segueix el cas Rocío Carrasco?

-No, però el conec. A les meves companyes els interessa molt. És una causa que ens uneix.

-A moltes els ha apuntalat l’autoestima. ¿Què han fet elles per vostè?

M’han ensenyat a tirar endavant encara que les condicions siguin molt difícils. Sempre em sorprenen: volen superar-se, recuperar els seus fills, sortir, tot i que no sigui possible. També he après que existeixen lleis, però que és difícil trobar la justícia; que si tens diners és més fàcil evitar la presó, que el lloc on neixes és més determinant per encarar la vida, que no totes haurien de ser a la presó, que a dins hi ha persones bones.

-Algunes són víctimes de les seves parelles, de la precarietat... ¿De què és víctima vostè?

-Potser he sigut ingènua al pensar que l’Estat espanyol voldria resoldre el conflicte amb Catalunya com es resol en les democràcies europees.

-Ingènua, però ¿també més empàtica?

-Sí. A la presó t’estàs amb gent molt diferent de tu –algunes han comès crims horribles–, però quan hi convius t’adones que hi ha molt a compartir. Això ha reforçat la meva idea que s’ha de comptar amb els no independentistes que pensen que els problemes es resolen dialogant i votant, i que no hauríem de ser a la presó.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿Quantes vegades s’ha preguntat per què dimonis es va ficar a la gola del llop?

-No sé si ho anomenaria ‘gola del llop’... Intento no preguntar-m’ho perquè no m’agraden els retrets, no serveixen per avançar. Jo vaig defensar la sobirania del Parlament, que és el que havia de fer. En un parlament s’ha de poder parlar de tot. L’únic límit ha de ser el respecte als drets humans.