Ana Polvorosa: «Amenábar em va dir que tenia llum»

-¿Còmoda a les seves sabates?

-Sento que estic creixent. I sento que en aquesta professió mai et deixes de sorprendre amb el que pots arribar a fer.

-Això seu ha sigut una cursa de fons.

-De petitona ja volia mostrar emocions i posar-me a la pell de persones que em cridaven l’atenció. I aquí segueixo. Sempre amb molta calma, la veritat.

-Calma i determinació.

-Un moment determinant va ser deixar ‘Aída’ un any i mig abans que acabés. Vaig sentir que la Lore havia passat pel que havia de passar. «Aquesta etapa ha acabat», em vaig dir. No tenia cap oferta. Necessitava canviar d’aires.

-No li ha anat malament. Va començar ‘choni’ i ha acabat molt Tilda Swinton.

-[Riu] Doncs fixi’s que m’he anat descobrint a base dels personatges que he anat interpretant. M’ho he treballat molt, però he tingut sort. Els projectes m’han fet veure coses.

-¿Entén més?

-Mai acabo d’entendre res. Crec que les coses passen per alguna cosa, que el final de cadascú està relativament marcat, però que influeixen les decisions que prens. L’últim que vull que m’arrabassin és la llibertat de decisió. Vull triar què fer, amb qui estar, com vull viure. I m’he anat guiant per com ho vaig sentint en l’aspecte energètic. 

-¿D’on li surt això?

-A casa sempre em van donar molta llibertat. I fins i tot lluitant contra el pes que posem sobre la nostra esquena quan descartem alguna cosa, sempre he remuntat. Al final, la teva vida està a les teves mans.

-Llavors, ¿de què tenia por la seva mare?

-Soc la menor de quatre germans, criats en solitari per la mare. Sempre havia muntat xous a casa, però als 11 anys vaig fer el meu primer càsting per a una sèrie –‘Raquel busca su sitio’, amb Leonor Watling– i li va sortir la vena protectora. Temia que perdés els valors. Avui l’entenc, però en aquell moment em vaig rebel·lar i vaig buscar la complicitat dels meus germans.

Mentrestant, al col·le l’anomenaven «l’oxidada».

Òbviament pel meu color de cabells. També em deien «panotxa» i «pastanaga». Els nens poden ser cruels.

-Cabells vermells a part, ¿què va veure Amenábar en vostè?

-L’hi hauria de preguntar a ell.

-Va, vinga.

Un dels primers comentaris que em va fer és que tenia «llum».

-Tal com va, és un piropo dels grans.

-Suposo que aquesta «llum» és el reflex de la meva vitalitat i la meva curiositat. Soc intensa. Visualitzo i poso el focus en el que necessito en cada moment. No m’agrada el soroll de la popularitat. M’interessa la interpretació.

-Expliqui’n més de vostè.

-Li trec ferro a tot, tinc un cercle d’amics molt petit, m’apassionen els animals [té dues gosses i un gat], donaria alguna cosa per la igualtat d’oportunitats. El cap no em para mai. Tinc molta activitat física i mental. Massa. Fa set mesos que no menjo carn; la meva petita solidaritat amb la lluita contra el canvi climàtic. I m’agrada més escoltar que parlar.

-«El més sexi és una bona conversa», ha penjat al seu Instagram.

-¡Sens dubte! No té comparació.

-Imagini que, com a la pel·lícula ‘Con quién viajas’, pot compartir un BlaBlaCar. Esculli tres acompanyants.

-¿Només tres? Meryl Streep, Glenn Close i Bete Davis.

-Totes amb una certa edat.

-¡Deesses! M’encantaria que m’expliquessin les seves experiències a la pantalla i a la vida. Aprendre amb elles.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-¿Com imagina la seva tardor?

-Jo vull arribar al final dels meus dies sent actriu, fent personatges dispars, llegint llibres que il·luminin angles d’una història. Això, en uns temps incerts, en una professió tan inestable, amb tants companys a l’atur, és un somni.