Jeremy Corbyn: «Els canvis radicals són possibles. És qüestió d’amor i força»

-¿Ha sentit l’amenaça de prop?

-Des que soc membre del Parlament només m’han atacat una vegada. Un home molt enfadat va entrar a la meva oficina, però no va ser res seriós. Mai he tingut por.

-Els qui el tenien enfilat eren multitud.

He rebut centenars de correus agressius, però han sigut més els de suport: el 2019 em van enviar 10.000 felicitacions nadalenques. 

-Potser la seva oferta va arribar abans d’hora.

-¿...?

-El 67% dels joves del Regne Unit volen avui un socialisme distributiu.

-Als joves se’ls tracta malament. Arrosseguen deutes estudiantils, tenen feines precàries, paguen preus molt alts per vivendes de mala qualitat i el paper de l’ajuda estatal –gràcies a la qual jo vaig créixer– ha sigut escombrat per les polítiques d’austeritat neoliberals.

-El laborisme no va estar a l’altura.

-El 2015 va consentir que la crisi del 2008 fos pagada per la classe treballadora. Jo vaig desafiar aquest postulat, vaig conquistar el lideratge del partit, vam llançar un manifest radical i el vot va augmentar fins a gairebé 13 milions, el 41%, el percentatge més alt de qualsevol partit socialista europeu. Fins i tot el 2019, quan va guanyar Boris Johnson, vam aconseguir el 32% (a Alemanya els socialistes estan orgullosos del seu 26%). Així és que no em sento vençut.

-Si m’ho permet, això és tenir moral.

-Johnson va llançar un missatge nacionalista molt simple: «El Brexit ho resoldrà tot». D’altra banda, feia cinc anys que jo era objecte d’una agressiva campanya mediàtica: era un monstre malvat.

-¿No ho és?

-Jutgi vostè mateixa.

-Els molt rics de la Gran Bretanya l’han temut més que el Brexit.

-Cert. Durant la campanya electoral del 2019 vam fer 100 actes per tot el país. Vam haver de difondre’ls per les socials perquè la majoria dels mitjans de comunicació tradicionals els silenciaven.

-El seu propi partit també el va demonitzar.

-Va ser com nedar cap a la riba amb tots els teus amics i, a l’arribar a la sorra i girar-te, veure que estàs sol. Es van treure la màscara i vaig ser apartat del lideratge.

-¿Com s’encaixa tot això?

-Simplement fent. Soc pràctic.

-I al·lèrgic a la controvèrsia. Una debilitat, segons els seus partidaris.

-No és la meva manera de ser. Com Edith Piaff, ‘je ne regrette rien’ [no em penedeixo de res]. He portat la vida que volia.

-Es deu ofuscar, com qualsevol.

-Llavors llegeixo poesia, cultivo les meves pròpies hortalisses, faig melmelades i tinc al costat els meus tres fills i la meva dona, la Laura. I m’agrada escoltar la gent. No només els acadèmics tenen veu autoritzada. Cada persona que coneixes, sigui un professor, un granger o un sensesostre, sap una cosa que tu no saps.

-¿Què s’ha de saber de vostè?

-Soc una persona normal que fa coses en què creu: la justícia social, la pau i el medi ambient.

-Llavors, ¿què els irrita tant?

-Desafio la riquesa d’una minoria a Anglaterra. Vull acabar amb l’evasió fiscal, invertir en serveis públics i redistribuir el poder i la riquesa.

-¿Diria que qualsevol projecte transformador està condemnat al fracàs?

-No ens hem de desesperar. El vot femení, la victòria sobre el feixisme i tants altres èxits procedeixen de la lluita del poble. Podem abandonar i utilitzar les nostres habilitats i avançar individualment, ignorant els que dormen al carrer, els que moren als 50 anys simplement per ser pobres. No fer-ho et complica la vida, però cal perseverar. Els canvis radicals són possibles.

-Que no probables.

-S’aconsegueixen amb l’amor i la força. I és temps d’esperança. La Covid ha fet que la gent s’adoni que depenem els uns dels altres i que no podem continuar explotant els recursos del planeta. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Però ja no serà al capdavant...

-Continuo treballant. No m’he aturat ni un minut.