Ángel Martín: «Tornar-me boig és el millor que m’ha passat»

¿Com se li va manifestar la bogeria?

Va ser tot un descobriment que el que veia a primera vista era la careta del món. L’hi vaig treure i ho vaig entendre absolutament tot.

¿No es comprèn si no s’ha viscut?

No és possible.

Llavors, ¿per què explicar-ho?

És un manual per a mi, per si torno a trobar-m’hi, per no perdre temps desxifrant. També és un esforç per explicar què està passant al teu cap a aquells que no ho viuen.

¿La seva gent hi va ser o va fugir?

Només ho sabien quatre [persones], entre les quals hi havia els meus pares, que viuen lluny de Madrid.

¿Hi explica per què es va trencar?

Al sortir de l’hospital vaig intentar buscar el minut zero i em vaig adonar que mai trobaria una causa.  

Prenia mitja pastilla d’èxtasi i fumava herba. ¿Res a veure?

Molts han passat pel mateix que jo i no consumien. 

Potser l’exposició pública...

No. Pot ser que tingui a veure amb l’intent d’ocultar emocions. Es van estancant i creen un tap, fins que un dia salta.

¿Es veu capaç per fer un balanç d’aquest capítol?

Tornar-me boig és el millor que m’ha passat a la vida. Amb diferència. Cap altra experiència ha suposat una modificació tan salvatge de la meva personalitat. Tot i que això ho puc dir ara. Al sortir de l’hospital era en la merda i pensava que no remuntaria mai: tot era fosc, no sentia res, no sabia qui era. Vaig haver de fer una feina delicada i mil·limètrica de reconstrucció. Em vaig convertir en un cirurgià de mi mateix.

¿En què l’ha fet millor?

Prenc cada decisió de forma molt conscient. Se solen prendre de manera rutinària i això et va portant sense tenir idea del rumb que prendrà la teva vida. Diria que a mi em porta a alguna cosa molt més humana.

A l’empatia, per exemple.

Si veig un suïcida a dalt d’un edifici, mentre tothom dona per fet que és un guiri borratxo, jo penso que en el catàleg d’opcions hi ha la probabilitat que senti veus que li diuen que salti, així que jo, per si de cas, li dic: «Tio, no saltis». 

Una altra seqüela és no témer la mort.

L’he viscut. I com que el resultat va ser simplement un canvi de pla, el cervell ha decidit que la mort serà això i no penso perdre el temps a desmentir-ho.

Però sí que el perd corregint la mala premsa de la bogeria.

És important. Es tendeix a relacionar el malalt mental amb «aquest acabarà matant o matant-se». El boig no és perillós. 

Orienti la gent que té un cas pròxim.

Els diria: «Res és personal». És una de les claus més importants. Toca posar-se l’impermeable en vista del que fa o diu i entendre que la primera persona que vol estar bé és el propi afectat. I segon, en comptes de dir-li «pobret, ja està...», se li ha de dir: «Has viscut una moguda molt forta i fliparàs quan vegis com cansa, perquè no et poden fer una radiografia, però això ni de puta conya és el final».   

La medicació treu a la superfície, però deixa KO. ¿El va preocupar perdre l’espurna?

¡És clar! Prenia una barreja de risperidona, Abilify i lorazepam i em resultava impossible escriure: parava perquè estava cansat i estava cansat d’estar cansat i em posava nerviós. Però necessitava guanyar pasta. De sobte em vaig adonar que en la meva etapa de més creixement creatiu –dels monòlegs a ‘Sé lo que hicistéis...’– no consumia drogues. Així que li vaig dir al meu cervell: «Ens fa falta recuperar això». 

Un cop passat tot a net, ¿quines tres coses li importen?

Jo, jo i després jo. No és egoisme, cregui’m. És parar atenció a qualsevol canvi d’emoció, per petit que sigui.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿Tornaran les veus?

Tinc zero pànic, zero. He treballat tant perquè no torni a passar que tinc la sensació que ja no és possible en absolut. És com si tingués un exèrcit al cap que diu: «Estigues tranquil, tio. Nosaltres estem en guàrdia amb espases, escuts i catapultes».