Carme Pinós, Premi Nacional d’Arquitectura 2021: «Vaig ser feliç presentant-me a concursos que no guanyava»

El premi –¡per fi!– acaba amb tanta discreció.

Un és qui és i no pot ser de cap altra manera.  

¿Qui és?

Soc una arquitecta que creu en l’escala humana, en la proximitat i en la responsabilitat de construir el somni d’altres.

¿Vostè té somnis propis?

Em faria il·lusió dedicar els últims anys de la meva vida –en tinc 67 i em queda un temps com a arquitecta– a crear una fundació dedicada a fomentar l’esperit crític. M’espanta el temps en què vivim.

¿L’arquitectura ajuda a pensar millor?

Estructura molt el cap. A part de crear vivències, la nostra missió és resoldre problemes. De tota mena. Amb molta calma. Sense por de desfer el camí.

¿El camí li ha sigut difícil?

Ha sigut un treballar i treballar, creient molt en el que feia, també disfrutant.

Repassem-ho. Filla d’un metge, ja gran, que va introduir la laparoscòpia a Espanya.

Es va casar amb la mare quan tenia 60 anys. Era un home poderós, respectat. Als meus dos germans i a mi ens va inculcar l’amor a l’art i a la cultura. «El que tinguis al cap, nena, no t’ho robaran mai», em deia. Volia un fill arquitecte, i vaig ser jo.  

De petita apuntava maneres campestres. ‘La Pastoreta’ li deien.

Em passava mitja setmana a la finca agrícola que teníem a Balaguer, a Lleida. D’aquí ve la relació de la meva arquitectura amb la terra. La bellesa té molt a veure amb les forces de la natura, que no deixa de ser la transcendència.

Tenia dislèxia, cosa que dificulta l’orientació espacial.

Ho vaig descobrir fa 20 anys i em va ajudar a entendre moltes coses que no em sortien. D’altra banda, tanco els ulls i projecto sense dibuixar. Veig amb el pensament.

Després va arribar a la seva vida el ja difunt Enric Miralles.

Érem una de les poques parelles d’arquitectes de l’època; potser per això ens vam fer molt amics dels anglesos Peter i Alison Smithson, que ens van apadrinar. L’Enric era un home gran, potent i seductor com el meu pare. Una força de la natura. Passàvem les 24 hores del dia pensant en arquitectura. Les idees rebotaven: un resolia, l’altre li donava context.  

En aquells anys 80 el reconeixement sempre anava per a ell.

Tinc certa culpa que l’Enric se’m mengés. Era millor orador que jo i em semblava lògic que donés les explicacions. Quan vam trencar, va voler que continuéssim treballant junts.

Vostè no.

No. Vaig sentir la separació professional com una amputació, però no em va quedar més remei que menjar-me la meva timidesa. Vaig ser molt feliç presentant-me a concursos que no guanyava i tirant endavant fent conferències pel món.

¿Sempre va creure en si mateixa?

Sí. Vaig fer vuit projectes amb l’Enric i 88 són propis, amb el meu equip.

Entre ells, el crematori per al cementiri d’Igualada, que havia firmat amb ell.

Tenia por de tornar. Vaig treure forces, però no vaig voler posar el crematori dins del cementiri, el destí estava complet. El vaig ubicar en un monticle de terra extreta del forat on avui hi ha la capella. A partir d’aquí vaig saber que podia enfrontar-me a tot.

I que la vida i l’obra serien una sola cosa.

Fora del refugi davant el mar que tinc a Mallorca, on m’escapo quan puc, tinc una immensa curiositat per entendre el món i l’arquitectura em serveix.

¿Què expliquen els seus edificis de vostè?

La meva arquitectura dialoga amb el context. Mai és una imposició violenta. 

No atrapa.

Cap dels meus edificis caminen contra una paret. La vista sempre es pot escapar. I m’he adonat que sempre jugo amb dos elements –a la Massana amb dues eles, per exemple–, de vegades amb tres.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿De què s’ha adonat en el personal?

Que m’agrada la gent, però necessito la meva soledat. Amb poquet en tinc prou.